ELS PERILLS DE LA REVOLUCIÓ TECNOLÒGICA

Foto: Imatges Google

La primera vegada que vaig veure un ordinador personal va ser als quinze anys, a casa d’un amic de l’escola. Em va convidar a jugar al One on One –un joc de bàsquet que enfrontava els mítics Julius Erving i Larry Bird–en el seu Commodore 64, que en aquell temps regnava el mercat informàtic fins que l’enlluernadora irrupció de l’Spectrum 128 li va arrabassar l’hegemonia. Uns anys més tard, un altre amic –el millor que he tingut durant la infantesa i la joventut– em va muntar el meu primer ordinador PC 286 a partir del hardware que vam adquirir en un sòrdid magatzem del Poblenou. Res comparable, però, amb l’emoció experimentada l’estiu següent quan la meva xicota em va regalar la meva primera impressora. Tampoc no oblidaré mai l’embogiment de les parpellejants lletres verdoses del meu arcaic monitor de becari sempre que, en apropar-se, la immensa humanitat del crític de música clàssica Roger Alier feia trontollar el terra emmoquetat del balneario, l’espai annex a la redacció del diari La Vanguardia que compartien les seccions de Cultura, Espectacles i Economia dins de l’històric edifici del carrer Pelai.

Físicament, no tinc la sensació que, d’aleshores ençà, les coses hagin canviat gaire, però quan analitzo la magnitud de la revolució tecnològica a què hem assistit en trenta anys comprenc amb torbament que aquestes anècdotes del passat són una pura fantasia antediluviana. Ara ens trobem en una altra dimensió on, fins i tot, hem començat a posar en dubte la benignitat d’aquest procés evolutiu. Així ho explica l’assaig «Superficiales. ¿Qué está haciendo internet con nuestras mentes?», de l’expert en noves tecnologies Nicholas Carr. Una crítica demolidora a la distracció constant que, en el marc de la nostra existència digital, diàriament ens erosiona la capacitat de concentració, de controlar els nostres pensaments i de pensar de forma autònoma. I és que, argumenta l’autor, l’assumpció de tasques en paral·lel que avui en dia permet internet ens deshumanitza i destrueix la nostra singularitat, a més d'induir-nos a renunciar a la privacitat i a la llibertat per gaudir plenament dels plaers de la societat de consum.

HISTORIAS ALREDEDOR DE LOS LIBROS (I)

Foto: R. Berrocal

No he explicado todavía que una de las facetas de mi trabajo consiste en redactar biografías de gente recién difunta y que para ello me veo obligado a acudir a los diversos tanatorios de la ciudad a fin de recabar cuanta información sobre el finado –aún de cuerpo presente– puedan o quieran facilitarme sus allegados. Precisamente ahora se cumple un año desde que rompí con mi pasado de viajante de enciclopedias y me empleé como cronista mortuorio. Ni que decir tiene que durante estos meses las anécdotas se han sucedido. Prometo recoger más adelante en alguno de estos escritos las más suculentas. Hoy, sin embargo, me gustaría explicar una relacionada con mi pasión por los libros. Me ocurrió el pasado miércoles en el tanatorio de Les Corts. Entrevistaba a unos hermanos que acababan de perder a su padre, Manuel Guijarro Blázquez, muerto a los ochenta y cinco años, cuando les pregunté dónde residió tras contraer matrimonio. «Mis padres han vivido toda la vida en la calle Muntaner, 38», me respondió Javier, el primogénito. Al oírlo, las mariposas de mi estómago alzaron el vuelo al unísono. «¡Como la novela!», exclamé en alto, preso de la emoción. «¡No me digas que la conoces!», dijo Margarita, otra de sus cinco hijos, tan sorprendida como yo. «¡Ya lo creo! Me encantó». «Pues nosotros somos los del principal segunda. Los de las palomas».

Recuerdo que compré la novela en Pallejà, en 1998, en el almacén que queda a la derecha de la autovía y que en aquel tiempo pertenecía a Plaza&Janés. Mi amigo Gabi, trabajador de la casa, tenía un pase con el que durante las navidades podía adquirir libros con alguna pequeña tara a un precio de risa y, generosamente, me hacía partícipe de su bicoca. El título de la novela me sedujo al momento, aunque he de reconocer que el autor, José Antonio Garriga Vela, me era desconocido. Recuerdo también que la tuve reposando varios años en la biblioteca hasta que Joan de Sagarra la recomendó encarecidamente en uno de sus artículos. Pero, por encima de todo, lo que más recuerdo es que al regresar todas las noches, extenuado, de mi laboral rutina de viajante, los ojos se me iban al edificio número 38 de la calle Muntaner situado casi a la altura del semáforo que solía ponérseme en rojo. Miraba entonces hacia arriba y me extasiaba de tal manera contemplando el artesonado del techo rosado de uno de los pisos bajos –quizás el principal segunda– que me decía a mí mismo: «¡Qué bien! Ya estoy en casa». Hoy en día, mi rincón favorito del piso donde vivo está pintado de ese color, que no es otro que el del fondo de este blog.   

LES PROPIETATS DE LA LLIMONA?

Foto: Imatges Google

El meu sogre, amb un permanent afany col·laborador, em fa arribar a la meva bústia electrònica, «per si et pot servir!», el següent missatge:

“La llimona (Citrus limonum Risso, Citrus limón (L.) Burm., Citrus Medica), deu mil vegades més potent que la quimioteràpia, és un producte miraculós per matar les cèl·lules cancerígenes. Per què no estem assabentats d’això? Perquè existeixen organitzacions interessades a trobar una versió sintètica que els permeti obtenir beneficis multimilionaris. Així que, d’ara endavant, vostè pot ajudar algun amic que ho necessiti avisant-lo de la conveniència de beure el suc de la llimona per prevenir la malaltia. (...) Quantes persones han mort mentre les grans corporacions ens n’amagaven el secret? (...) La font d’aquesta informació és sorprenent: procedeix d’un dels fabricants de medecines més important del món, el qual afirma que, després de més de vint proves, es té la certesa que l’extracte de la llimona destrueix les cèl·lules malignes en dotze tipus diferents de càncer sense afectar-ne les sanes”.

El missatge conclou amb una adreça, “Institut de Ciències de la Salut, L.L.C. 819 N. Charles Street Baltimore, MD 1201”, i una ordre: “¡¡¡¡Reenvia-ho a tothom... !!!!”.

De primer moment, estic temptat d’eliminar-lo sense més, però de cop i volta m’imbueixo de l’esperit del detectiu del Ricardo Piglia que vaig portar a aquest espai la setmana passada i decideixo investigar. Més que la notícia per si mateixa, el que de debò m’interessa és qui l’ha difosa, i les meves primeres indagacions em duen a un bon grapat de blocs personals i d’associacions relacionats amb l’alimentació sana i l’ecologisme. Tots sense excepció s’han fet ressò de l’article i l’han publicat textualment; no n’han canviat ni una coma i, a jutjar pel to dels comentaris, li atorgen una validesa absoluta. Alguns, fins i tot, es vanaglorien de la importància de contrastar les notícies. Però el cas és que jo continuo sense treure'n l'entrellat. Opto aleshores per tirar pel dret. Em fico al Google Maps i, després de recórrer de dalt a baix el carrer Charles de Baltimore, l’únic que trobo són dues cafeteries i un restaurant, un col·legi de secundària i un gran centre comercial. Sembla com si, d’un dia per l’altre, l’Institut de Ciències de la Salut d’on ha sortit tot s’hagués fet fonedís.

EL PEDORRO DE ÁLEX

Foto: Imágenes Google

Es inconcebible que alguien entre en una tienda de ultramarinos, coja una lata de espárragos y un tarro de melocotones en almíbar y le diga al tendero: «–¡Me los llevo por mi cara bonita!». O que, tras la impecable reconstrucción de la pala rota de tu hijo, le sueltes al dentista: «–¡Increíble! Incluso está mejor que antes. Muchas gracias, pero ¿sabe qué? Que nos largamos sin pagar». Pues bien, eso es lo que está sucediendo hoy en día en la Red ante la falta de regulación de las descargas ilícitas en materia de música, cine y libros. No hace mucho se quejaba, desencajado, el escritor Lorenzo Silva de que al día siguiente de haberse publicado su última novela de la serie Bevilacqua y Chamorro los internautas ya disponían de diez sitios web para descargársela por todo el morro. Y es que, como viene siendo habitual cuando el terreno está abonado a la picaresca, también aquí España figura entre los países con un más alto índice de piratería del mundo.

Y ahora va y, ante la necesidad de poner coto al desenfreno y de que el ladrón no se vaya de rositas –no olvidemos que, para más inri, hay quien se está forrando impunemente con el hurto del trabajo de otro–, se arma la de Dios es Cristo con el mecanismo pensado para que el río vuelva a su cauce: La Ley Sinde. Gustará más o menos, pero no creo que haya ni un solo creador que no la vea con buenos ojos. Por eso me cuesta tanto entender ahora la postura pedorra del cineasta Álex de la Iglesia, quien sin que nadie se lo pidiera ha querido erigirse en adalid de una causa perdida y ha salido escamado y con un síndrome de Estocolmo galopante. ¿A quién se le ocurre adentrarse en territorio de cínicos blogueros e ideólogos de pacotilla que únicamente se representan a sí mismos y defienden sus propios intereses? Nadie duda de que la industria cultural está abocada a un nuevo modelo de negocio y de que, si se quiere atender la gran demanda existente, el camino pasa por adaptar la oferta legal a las enormes posibilidades de la Red. Pero de eso a defender la gratuidad de las descargas hay una sustancial diferencia. 

ELOGI DEL PROFESSOR DE CATALÀ

Foto: Imatges Google

Des de fa uns quants mesos, per la feina, he tornat a agafar el metro amb la mateixa regularitat que quan tenia vint anys. Després del titubeig dels primers dies, ara m’hi moc com la formiga que es coneix tots els racons del formiguer. A més, he recuperat l’hàbit de fixar-me en els gestos i la fesomia de la gent, una activitat d’allò més reconfortant. L’altre dia, precisament, em cridà l’atenció el grup de membres de la seguretat interna que, proveïts de les seves armilles reflectants ataronjades, va coincidir en el meu vagó. Em va desplaure el seu comportament lax; tres xerraven de les seves coses com si estiguessin davant d’una cervesa i no en l’exercici de les seves funcions, mentre que el quart s’havia aïllat per endinsar-se en un joc del seu telèfon mòbil. L’únic que semblava mantenir la compostura era el pastor alemany que feia la ronda amb ells i que, amb el reglamentari boç al musell, mirava de fit a fit. Immediatament, em va venir al cap el farmacèutic defenestrat del meu barri i els dos gintònics amb què cada dia s’homenatjava abans d’engegar el seu torn de tarda. El descontentament de la clientela es va fer evident així que els veïns d’edat més avançada van començar a detectar que, amb molta més freqüència de la desitjada, la recepta que sol·licitaven no coincidia amb el medicament que els era dispensat. Quan hi anaven a queixar-se, el farmacèutic mirava de disculpar-se amb excuses incongruents i uns embarbussaments de paraules molt sospitosos que accentuaren la desconfiança fins al punt que al seu establiment no hi va acabar entrant ningú.   

Penso que en les estadístiques per mesurar la salut d’una societat també s’hauria d’incloure l’estudi de les ocupacions laborals de cara al públic, un indicatiu immillorable a l’hora d’avaluar l’educació, els coneixements i, en definitiva, el grau de competència dels ciutadans. En aquest sentit, a mi l’únic gremi que mai no m’ha decebut és el dels professors de català. Sembla com si la idiosincràsia de la seva feina els situés tan a la vora d’aquells oficis artesanals ja extingits que, tement sent els últims d’una estirp, s’haguessin d’apressar a transmetre amb la major eficàcia possible tot el que saben a fi de mantenir la flama encesa. D’aquí el seu ardor encomanadís.  

LOS OJOS DEL MONSTRUO

Foto: Imágenes Google

La única vez que recibí castigo corporal en el colegio fue a los siete años. El director me arreó un bofetón porque me oyó decir «mierda» en la fila de camino al patio. Recuerdo que lo que más me dolió no fue el golpe seco en la cara, ni siquiera el orgullo, sino la irritación que en ese preciso instante aprecié en su límpida mirada azul, como si mi reniego hubiera sido en realidad un insulto dirigido a su persona. Desde entonces, la ira de esa mirada me ha venido siempre persiguiendo, hasta el punto de llegar a condicionar mi relación con las personas que tienen los ojos claros, en quienes siempre he prejuzgado una doblez a todas luces infundada. Por eso, y porque mi director era una mezcla de ambos, en el cine me han entusiasmado tanto los actores Ray Liotta y Ricardo Darín cuando han hecho papeles de bueno. Qué gustazo ver rotos mis esquemas y que, ante mi sorpresa, se abriera una rendija a la esperanza. Pues que hicieran de canallas era lo que entraba dentro del guión y ya no tenía mérito.

Es lo mismo que sucede con el individuo de la foto de hoy. Su maldad, concentrada en una espeluznante mirada azul, a mí al menos no me ofrece ningún tipo de dudas. Es previsible a la legua. Supongo que ya lo habréis reconocido, pero, por si no, os refresco la memoria. Se trata de Josef Fritzl, más conocido por “el monstruo de Amstetten”, un ex electricista septuagenario austríaco que durante 24 años mantuvo encerrada en un sótano debajo de su casa a su hija Elisabeth y a tres de los siete hijos que, durante el cautiverio, tuvo con ella después de haberla violado sistemáticamente. Sin entrar en detalles escabrosos, de los que esta historia rebosa, sólo acierto a imaginar el horror de los rehenes cada vez que en el zulo aparecía su captor y su parálisis por que la furia de sus ojos azules no se viera descargada sobre ellos.  

LA LLEIXA EXCLOENT

Foto: Imatges Google

Cada dia que passa em confirma més l’encert d’en Pere Calders quan deia que Catalunya és com una lleixa on si vols col·locar un llibre d’una determinada matèria et veuràs forçosament obligat a treure’n el que, versant sobre la mateixa matèria, ja n’hi havia abans. No només neguem el contrari, sinó que, habitualment, no hi ha lloc ni per l’anàleg. ¿Com s’explica, si no, que un any després de la seva mort l’escriptor per antonomàsia d’aquest país continuï sent en Baltasar Porcel? O, ptijor encara, que un decenni més tard, no s’hagi trobat successor per a l’humorista Joan Capri? De fet, si parem atenció en els temps actuals, comprovarem que aquesta tan nostrada garreperia de confiar a ulls clucs en un únic representant per tal de cobrir una vasta parcel·la impregna tots els àmbits de la societat. Es per això que comptem amb un únic historiador –barbat i sionista–, un únic sociòleg, un únic ambientòleg, un únic cantautor –únic, retirat i tot–, un únic heraldista, un únic artista plàstic, un únic paleontòleg –amb salacot inclòs–, un únic arxiver, un únic enigmista de jocs de paraules,... I, clar, aquesta circumstància genera situacions de desvaliment, de buit, com la que s’ha produït ara arran de la mort de l’estimat Joan Solà. O és que hi ha un altre lingüista en aquest país?
Tenim tirada a excloure, a caure en una malfiança permanent i castradora. Forma part de la nostra mísera idiosincràsia. Ens fa nosa el de fora i el de dins. Som uns pèssims amfitrions, un calc dels vells dels pobles que quan albiren la presència del foraster comencen a rondinar inquiets en rotllana: «Què hi fa aquest, aquí?». Ens lliurem a l'absurda obstinació del quixotesc japonès isolat al mig de la jungla que continua lluitant contra aspes de molí vint anys després de la guerra. A vegades penso que ens complau l’autolesió. Aquesta actitud, i no un imaginari enemic extern, és el que veritablement empetiteix un país.

EL AZAR Y LA CONDICIÓN HUMANA

Foto: Imágenes Google

En una ocasión, a fin de recabar en internet datos sobre el atolón coralino de Nauru, situado en pleno Pacífico, leí por casualidad en el Sidney Morning Herald la sorprendente historia de Mohun Biswas, casado y con tres hijos, y minero en los yacimientos de fosfato que constituyen el único recurso económico de la isla. Al parecer, en una rifa en Yaren, la capital de Nauru, la suerte le sonrió con un viaje a Australia. Cuando llegó el esperado momento, y habiéndose despedido de su familia, el pequeño Fokker que lo trasladaba a la isla madre se accidentó poco antes de tomar tierra y, de los treinta pasajeros que viajaban, sólo tres sobrevivieron: uno de ellos, Mohun Biswas. Convaleciente en un hospital de Darwin, en el territorio del norte australiano, supo por la televisión que aquel fin de semana la lotería nacional sorteaba el mayor premio de su historia. Así que, con la colaboración de una enfermera, rellenó su boleto y decidió jugar. Ni que decir tiene que fue él el único agraciado. Y aquí empezó el principio de su fin. Enceguecido, abandonó a su familia por la enfermera, y a ésta por las muchas mujeres que le salieron al paso en los sucesivos cinco años en que, sin llegar a dejar Australia, dilapidó su fortuna. Cuando descubrió que no sólo no le quedaba ni un centavo sino que se había endeudado hasta las cejas, se descerrajó un tiro en la sien. Su destino, calcado al de Albinus, el protagonista de la novela Risa en la oscuridad, de Vladimir Nabokov, ilustra con rotundidad la endeblez de la condición humana, incapaz siquiera de aprovechar la ola favorable. 

De haberme caído a mí la fortuna de Mohun Biswas, sólo intuyo lo que hubiera hecho la primera semana: embadurnar el sofá de Loctite y, tras realizar un buen salto en estilo Fosbury para asegurar la perfecta adherencia de culo y espalda, entregarme a la pila de libros por leer que tanto me angustia, pertrechado con una caja de botellas de Pedro Ximénez del 73, como aquélla que una vez me regaló una buena amiga de Logroño, y otra de cigarros puros Lonsdale de, cómo no, El Rey del Mundo. De esta manera, el proceso de autodestrucción posterior, rodeado de todos los lujos en mi mansión de nuevo rico, hubiera sido más llevadero. 

Nota: Si con la historia de Mohun Biswas he entristecido a algún lector, quiero consolarlo confesándole un pecadillo: me la he inventado. Pero, qué caray, sin ella este escrito se hubiera quedado en nada.

LA LLETJA ESTÈTICA DEL PROGRÉS (I III)

Foto: Imatges Google

(Ve d’abans d’ahir)

Fins arribar a la mateixa essència de la naturalesa humana. No progressem en consonància amb el progrés que hem assolit. Tenim totes les condicions necessàries per donar un salt qualitatiu que ens equipari a altres països tradicionalment més avançats i sembla que haguem embarrancat en un llot de distraccions que ens impedeix qualsevol tipus de marxa. Hi ha qui ho imputa a l’educació però jo prefereixo carregar-ho a la salva d’estímuls externs amb què hem estat canonejats de cop i volta. No oblidem que tan sols vint anys enrere ens semblava miraculós que algú pogués parlar per telèfon mentre caminava o es desplaçava en automòbil. La dictadura que en aquest país han imposat d’un quant temps ençà les noves tecnologies en les àrees de la informàtica, el vídeo i la telecomunicació –iPads, eBooks, iPods, Wiis, PSPs, iPhones, MP5s,... – ens ha convertit en nens sadollats de pastís incapaços de fer la digestió. Estem en plena fase evolutiva, al bell mig d’un estadi darwinià.

Precisament, així que ens allunyem de la ciutat, és a bord del vehicle quan es fan més patents els efectes devastadors del progrés. El litoral català recorda un mar de corall mort, una megalòpoli habitada per fantasmes. Quant a la cultura de la urbanització, bíblica calamitat que ha arrasat el paisatge interior d’aquest país per sembrar-lo impunement de barraquisme i d’individualisme mefític, més val passar-la de llarg si no es vol caure en un desànim irreversible. Fins i tot el llogarret o la masia menys influenciables han estat contaminats de lletjor pel totxo sense arrebossar del cobert o pels pneumàtics i les carcasses de les maquinàries de treball atrotinades.       

El més preocupant de tot és que aquesta manca de gust no genera infelicitat ni ofèn ningú. La funcionalitat a què hem consagrat la nostra existència guillotina qualsevol intent de concessió a l’estètica, una víctima més dels efectes col·laterals de la impetuosa irrupció del progrés en els darrers anys. Proposo que seiem al balancí, encenguem una pipa i ens n’oblidem. 

LA DE EXTRATERRESTRES

Foto: Imágenes Google

«Tiene cuatro computadoras puestas en círculo sobre un amplio escritorio, siempre encendidas, con archivos abiertos y varios sites activados. ‘Ya no hace falta salir a la calle’, dice. ‘Lo que se busca, está ahí’. Fuma un joint tras otro, toma ginger ale, vive solo». Así es como el escritor argentino Ricardo Piglia describe al detective privado Ralph Anderson, de la Ace Agency, en ese torrencial diario que viene redactando sin interrupción desde hace 53 años. «Cuenta con un sofisticado arsenal tecnológico que apila en un básico mueble de melamina de la habitación trapezoidal de su coqueto sobreático. Chupa regaliz de palo, bebe agua destilada a la que le hace recuperar la memoria de sus propiedades removiéndola, vive con Esther». Así es como describo yo a Ramon, mi lazarillo en los asuntos que más lejos quedan de la comprensión humana. No hay anomalía planetaria universal, ovni que surque el cielo, asombroso descubrimiento de la NASA o reptiliano de perdida antigua civilización, que se le pase por alto.

Seguramente a través de alguno de esos blogueros que viven de publicar las infinitas conspiraciones que descubren debajo de su almohada cuando van a dormir, le ha llegado ahora una noticia inquietante de la que se ha hecho eco el diario La Vanguardia. Al parecer, algunos científicos de la ‘Royal Society’ –la institución científica más antigua del Reino Unido– han pedido a la ONU un plan mundial ante una invasión violenta de los alienígenas. Arguyen que en caso de una visita extraterrestre, ésta no sería pacífica sino con fines conquistadores. Según un estudio del profesor Simon Conway Morris, de la Universidad de Cambridge, el sistema evolutivo del universo determina que si existen extraterrestres inteligentes «serán parecidos a los humanos», de manera que, «igual que nosotros hemos llegado a otros planetas y galaxias», ellos podrían llegar aquí en breve. Su trabajo se une a la teoría del científico Stephen Hawking acerca de la vida extraterrestre, en la que señala los peligros de mantener contacto con alienígenas pues, al igual que Conway Morris, cree que la evolución extraterrestre los ha convertido en conquistadores y no en visitantes pacíficos. «Sólo tenemos que mirarnos a nosotros mismos», señalaba hace unos meses el Premio Príncipe de Asturias de la Concordia. Cuando el río suena... ¡Qué miedo!

LA LLETJA ESTÈTICA DEL PROGRÉS (II)

Foto: Imatges Google

(Ve d’abans d’ahir)                     

... O a les nostres llars, Ikea. Costa d’entendre la fal·lera que ens ha agafat a tots per decorar la nostra intimitat amb el mobiliari que ens proposa la multinacional sueca. D’acord que aquest poti-poti de gèneres, formes i colors, més enllà del bon gust, és a l’abast de les possibilitats econòmiques de la immensa majoria, però jo també evidencio símptomes de l’epidèmia en els domicilis d’aquells que tenen una butxaca prou sanejada com per aïllar-se’n. Segur que mentre aquest fenomen s’escola per totes les capes socials, hi ha més d’una calaixera modernista heretada dels avis florint-se en magatzems de l’extraradi barcelonès. A mi els intel·ligents tentacles de les companyies transnacionals m’aboquen al desassossec perquè posen de manifest més que qualsevol altra estranya invasió la provisionalitat que s’ha instal·lat en les nostres vides, a més de donar la raó al vell ideari cristià que el nostre pas per aquest món és un pur trànsit.

El dèficit estètic que comporta el progrés ha arribat també a les persones. Només de pensar en aquella horrorosa moda de les muscleres en els vestits que, en forma de sobtada borradura, s’imposà als anys vuitanta, ens agafen ganes de tornar a treure el flagell. De la mateixa manera, va ser, és i continuarà sent mortificadora l’apoteosi del xandall, sempre fluctuant. En aquest sentit, un dels espectacles més aterridors a què es pot assistir al llarg d’aquests encapotats dies hivernals, l’ofereix l’emancipat personal femení carregat d’anys d’algunes empreses quan surt a fumar al carrer, arraulit de fred dins dels seus anoracs apelfats i mostrant indecorosament al món la clenxa destenyida. Dubto que un malson amb la presència inclosa del Freddy Krueger resulti, ni de bon tros, tan pertorbador. 

(Continuarà... )

SOBRE LA NECESIDAD DE PROHIBIR

Foto: Imágenes Google

Me la he vuelto a encontrar. Cuando, abatido por mi primera pájara creativa en este sacrificado año de bloguero, regresaba a casa pensando que había llegado el momento de recurrir al artículo sobre extraterrestres que tengo en el congelador, ha aparecido de nuevo. Mi amiga, la que se va a Sitges asqueada de Barcelona, surgió de detrás de un camión estacionado en la calle Duc de la Victòria con toda la energía de quienes empiezan la jornada descansados. Sin solución de continuidad, retomó su monólogo de la semana anterior e inmediatamente sus palabras tuvieron en mí el mismo efecto que un chupito de tequila en ayunas. «Vengo indignada. Acabo de oír por la radio que los familiares de las víctimas del accidente de tren de Castelldefels han conseguido que se reabra la causa. Al parecer, les han admitido a trámite sus alegaciones de que eran poco claros los avisos de la estación que prohibían cruzar la vía. ¿Ves lo que te comentaba sobre la responsabilidad individual? Ahora resulta que las prohibiciones eran pocas. Malo cuando papá Estado actúa, como en el caso de la ley antitabaco, y malo, cuando no actúa, como en éste –según arguyen esos parientes afligidos–. Pero, ¿no habíamos quedado en que, en vez de prohibir, lo más sensato era aconsejar para no parecer represores? ¡Cuentos chinos! No quiero adelantarme, pero si finalmente ganan, vamos a tener que indemnizarles por culpa de ese nocivo buenismo de algunos que tanto me irrita. Qué diferencia con países como Suecia o Dinamarca, cuyos ciudadanos se atienen desde el primer momento a su legislación porque, sin entrar en valoraciones sobre si es más o menos rígida que la nuestra, por lo menos está sujeta a una racionalidad y conocen perfectamente sus derechos y obligaciones». A continuación, aguardé en silencio a que se recupera porque aún esperaba que llevara el agua a su molino. Y, efectivamente, no se hizo esperar. «Dónde nos hemos de ver quienes en su día pensamos que el cometido de la educación era instruir para hacer libres a las personas. Primero fue aquella perniciosa tendencia de que no, de que su principal función ya no era la libertad sino el progreso social, o sea, la competitividad. Y ahora, según ese funesto individuo para la sociedad llamado Eduard Punset, hemos llegado a la conclusión de que la educación sirve para ser felices. ¡Paparruchadas!».  

LA LLETJA ESTÈTICA DEL PROGRÉS (I)

Foto: Imatges Google

A la tertúlia del bar del lloro, on a vegades (cada vegada menys) faig el Cacaolat amb altres pares tan bon punt hem deixat els nens al col·le, salta a la palestra la lletjor amb què la bondat econòmica i la modernitat han impregnat la majoria dels àmbits de la vida al nostre país. Em refereixo purament a l’estètica. Tots ens mostrem d'acord en la constatació que el progrés, enlloc de beneficiar-nos, ha acabat devastant el paisatge de la ciutat i bona part del del camp. Si dirigim una mirada zenital, de seguida podem comprovar-ho en les aberracions arquitectòniques que, sense anar més lluny, han despersonalitzat Barcelona després d’haver-la desguarnida de valuosos edificis històrics. En són un bon exemple l’enderrocament de la façana de l’antiga estació d’autobusos de la plaça Catalunya per erigir-hi l’ofensiu triangle de la FNAC o la clamorosa ampliació de la mateixa Sagrada Família, que recorda el fratricidi d’algus joves arbres amazònics els quals, tot enfilant-se al tronc dels seus antecessors, acaben escanyant-los i suplantant-los. Però no queda aquí la cosa. Conforme anem apropant la nostra visió arran de terra, ens adonem, d’entrada, del mal que, des del seu sorgiment massiu a mitjan segle passat, han fet les fusteries metàl·liques. Dubto que pugui agradar a algú el llardós enreixat plegable amb què es tanquen nombrosos establiments comercials o la mimètica substitució de la fusta dels portals per un impersonal ferro colat de penal d’alta seguretat. I què dir de l’aparadorisme. Després dels anys i panys que van caldre perquè els botiguers d’aquesta ciutat es convencessin de la importància d’embellir els seus negocis a fi d’atraure la clientela, arriba la globalització i ens trobem novament al capdavall del carrer. L’espectacle que ofereixen les botigues de menuderies dels xinesos o les de roba del carrer Trafalgar és, tirant curt, llastimós. Com també inciten a arrencar a córrer els basars de telefonia mòbil i altres aparells electrònics dels paquistanesos i les barberies marroquines. O la invasió de franquícies gelateres que obren tot l'any per tractar d'imposar-nos els costums d'altres llocs. O les cafeteres que fan un cafè tallat pel mateix patró –o, millor dit, colat pel mateix filtre–, o...  

(Continuarà...)

LOS TUMBADOS

Foto: Imágenes Google

Los veo de continuo por el barrio, al parecer agrupados según el idioma que hablan. Los hispanoamericanos, por un lado; los eslavos y germánicos, por el otro. Los unos, buscando cobijo bajo la dura piel del Macba; los otros, guarecidos en la plaza Bonsuccés. Todos unidos por una debilidad común: el alcohol.   

En su día se bajaron de un tren en marcha y ahora penan su audacia en una estación abandonada, dejados de la mano de Dios. Pese al envilecimiento físico y moral al que los lleva la intemperie, mantienen intacta su idiosincrasia y, en ese deambular cotidiano, exhiben a menudo una desafiante dignidad. Contó una vez por la radio el antropólogo Manuel Delgado que, al desatender con desdén la caridad implorada por uno de ellos, fue increpado de una manera irrevocable: «Al menos, ten el valor de mirarme a la cara», le dijo.

Estirados sobre cartones en sus sacos de dormir o tapados con mantas de otro siglo, me recuerdan a los tumbados, aquellas personas que, sin comerlo ni beberlo, y eludiendo todas y cada una de sus responsabilidades familiares y laborales, un buen día deciden ausentarse de su quehacer diario para ver pasar la vida desde su cama. Son los discretos antecesores de los hoy en día ya legendarios hikikomori, ese millón largo de adolescentes japoneses atrincherados en sus habitaciones con lo último en materia de ordenadores, música, televisión y otros avances tecnológicos. Como explicaba veinte años atrás en un artículo el alburquerqueño Luis Landero, «sólo algunos habrán tenido el privilegio de conocer de cerca a un tumbado; esto es, no a un holgazán, a un neurótico o a un simple enfermo imaginario, sino a un auténtico e irrepetible ejemplar de tumbado: a un hombre que una mañana opta por suspender su actividad social y se abandona espléndidamente a la inacción». Posiblemente, el más conocido tumbado de la historia haya sido el escritor uruguayo Juan Carlos Onetti, el autor de «El astillero» o «Juntacadáveres», quien se pasó años en la cama dando rienda suelta a sus pasiones de leer, escribir, fumar y beber whisky. Todo sea a fin de cumplir a pies juntillas aquella boutade de Blaise Pascal, científico y filósofo, de que «los infortunios de las personas derivan de no saberse quedar tranquilas en sus casas». 

LA RATA DEL METRO DE NOVA YORK

Tinc por cerval i aversió irracional envers tota mena de rates i ratolins. I molt em temo que no hi ha cura. Defugiré imputar-les a una pulsió genètica, però el que no pot negar-se és com n'estem d’exposats, en el tendre univers de la nostra infantesa, a les fílies i fòbies d’aquells que tenen capacitat per influenciar-nos. De fet, no vaig haver ni de sortir de casa per assimilar-ne la de la mare, a qui j’acusse. El seu cas era i segueix sent patològic –igual que ara el meu–. Encara recordo com amb els seus xiscles exacerbats, mirant el documental del Félix Rodríguez de la Fuente «El hombre y la tierra» les nits dels divendres, la meva mare aconseguia accentuar fins a l’extrem el drama del rossegador de torn tenallat per les urpes del rapinyaire. Per no parlar de les seves efusives mostres d’esverament quan, des de la galeria de casa, advertia la presència d’una rata al carrer. Era impossible no ser víctima del seu influx, escapar al pòsit de repulsió i temor que s’havia anat apoderant del meu inconscient. Tant era així que, poc a poc, vaig deixar de participar amb els amics de la Guineueta en les caceres improvisades que tenien lloc després que el rossegador irrompés atzarosament mentre jugàvem a lladres i serenos o al taquigol. I al col·le, no hi va haver manera de llegir «Tiempo de silencio», de Luis Martín-Santos, perquè a la portada cuejaven dues rates de laboratori. 

Més endavant, quan vaig viatjar a Austràlia arrossegat per la passió aventurera de la meva nòvia, em va costar molts dies recuperar-me de la impressió de la primera nit, a Perth, on, havent sopat i en anar a fer un vol al port, vaig ensopegar, aterrit, amb la plaga de rates que tenia presa aquella moderna ciutat. Igualment, a la mili, a Ceuta, recordo com l’enorme rata morta que ningú no gosava treure de la vorera va convertir en una missió poc menys que impossible la meva comesa quotidiana d’anar a l’estanc a comprar-li al capità el seu paquet de Lark. De les meves vicissituds a Madagascar, millor no parlar-ne. Ni del meu neguit el cap de setmana que els meus fills porten a casa el hàmster del col·le.

I ara em trobo amb aquest vídeo d’un tal Jeff Forde que, per descomptat, no he tingut el valor de veure i que penjo –amb l’avís explícit que pot ferir sensibilitats– per si un d’aquests dies em dóna per sublimar la meva obsessió. Nova York està infestada de rates. De rates colossals. Ens ho han dit més d’un cop el matrimoni Muñoz Molina Lindo i el Ray Loriga en els seus escrits. A mi, per si de cas, no m’hi veuran.

MIKE FAY, MI MITO VIVIENTE

Foto: Imágenes Google

Me cuesta creer –por no decir lisa y llanamente que no me los creo– a quienes presumen de no tener modelos que guíen su camino o, cuando menos, que los zarandeen en lo más recóndito y les despierten un íntimo deseo de parecérseles. Aun estando muy pagados de sí mismos, qué triste si así fuera. Todo el mundo necesita referentes. El prototipo a seguir no ha de pasar necesariamente por el prócer o el dechado de virtudes. Puede hasta ser uno éticamente reprobable. Cuando no el padre o un amigo. Basta incluso con que descuelle en una parcela muy concreta. Aunque lo cierto es que la condición social del ser humano lo fuerza irremisiblemente a caer en una cierta mitomanía. Nelson Mandela, Elvis Presley, Marilyn Monroe, Michael Jordan... El top ten del paradigma a escala planetaria. Belén Esteban y la nada, el de escala nacional. 

Cuanto más mitificamos, más sociables nos hacemos. Lo podemos comprobar, hoy más que nunca, en esas redes sociales que nos tienen abducidos todo el santo día. Como el juego va de ser muy enrollado sin enrollarse demasiado, proclamamos a los cuatro vientos nuestras preferencias con el augustal símbolo del pulgar levantado. Pero de ahí no pasamos.

Por eso, ya que el soporte me lo permite, hoy quisiera traer a este espacio a uno de mis grandes mitos (vivientes). Se trata del biólogo y conservacionista estadounidense J. Michael Fay, a quien descubrí en el año 2000, gracias a la revista «National Geographic», en esos tres números inolvidables que describían su gran proyecto vital, la «Megatransect», un recorrido a pie por el África central, desde el nordeste del Congo hasta la costa de Gabón, durante 453 días y a lo largo de 3.200 kilómetros, a través de algunos de los ecosistemas más ricos y menos explorados de la Tierra. Su propósito: recopilar científicamente todo cuanto ve, oye y huele. Y con su ímprobo esfuerzo, persuadir a quienes toman las decisiones para que jamás desaparezca la magia de caminar por una senda de elefantes en medio de un bosque de árboles viejos. A él acudo cuando me invade el desaliento.  

UNA REEIXIDA ESTRENA SOBRE ALGÈRIA

Foto: Imatges Google

Feia setmanes que no anava al cine i ahir, al segon intent, en l’última sessió, vaig posar fi als dies de llarga sequera. Em vaig arriscar amb una estrena, «De dioses y hombres», una pel·lícula francesa dirigida per Xavier Beauvois que, l’any passat, va obtenir el Gran Premi del Jurat en el Festival de Cannes. I l’aposta em va sortir bé, fins al punt que vaig aconseguir vèncer la son, prova fefaent que el film val la pena.

La pel·li narra com l’harmònica vida que duen vuit monjos trapencs a la localitat de Tibhirine, en el monestir dels Nostres germans de l’Atles, al cor d’Algèria, els és arrencada de soca-rel a causa del seu segrest i posterior execució –no de tots– pel Grup Islamista Armat (GIA). Es tracta d’un fet real que va tenir lloc la primavera de 1996, després de l’onada de radicalisme islàmic que, des de començaments dels noranta i, sobretot arran de l’assassinat del president Mohamed Boudiaf l’any 1993, va ensenyorir-se del país africà. No us en revelaré l’argument però sí que m’agradaria destacar-ne el treball dels actors, alguns dels quals, com el Michael Lonsdale («El nom de la rosa» i «Àgora»), molt coneguts pel gran públic. Ara bé, per a mi, l’instant sublim que, per si mateix, justifica la contemplació de la pel·lícula és el de l’emotiva audició de tots vuit monjos –més un altre de convidat–, asseguts a la taula del refectori, de la peça musical d’en Txaikovski, «El llac dels cignes». És digne de figurar en el rànquing de moments memorables de la història del cine. 

Aquesta, de fet, no ha estat la meva primera incursió en el conflicte islàmic que assetja Algèria des de fa un bon grapat d’anys. Ja a les primeres escenes de la pel·lícula, en què amb una mestria notable, queda nítidament fotografiat el desolador panorama d’aquest país, em va venir al cap la brutal «Trilogía de Argel» («Morituri», «Doble blanco» i «El otoño de las quimeras»), del magnífic escriptor i ex oficial de l’exèrcit algerià, Yasmina Khadra. Dubto molt que arribi a oblidar mai el desconsol vital del seu comissari Ibrahim Llob. 

TIRÓN DE OREJAS

Foto: R. Berrocal

Me la encontré antes de ayer al doblar la esquina y salir a la plaza Villa de Madrid, donde de aquí a unos meses dejará de residir porque, ahora que se acaba de jubilar como docente, mi amiga ha decidido vender su piso para comprarse otro en Sitges. La degradación permanente del centro la ha echado de Barcelona. Está harta. Y yo voy y, con la dureza de la imagen todavía fresca en la retina, sólo se me ocurre comentarle que, precisamente, el día anterior habían reventado la puerta de mi vecina de abajo. Y encima cometo el error de achacar el incidente a la desesperación de la gente. ¡Qué he dicho! A partir de aquí, una ira volcánica se desata y da paso al siguiente monólogo: «Estoy hasta la coronilla del buenismo que, de un tiempo a esta parte, se ha instalado en la conciencia de gran parte de la población. ¿Qué es eso de justificar un delito con el desespero a que nos ha llevado la situación actual? Y la responsabilidad individual, ¿qué? Ni a ti ni a mí se nos ocurriría jamás entrar a robar en una casa. Antes, buscaríamos otras soluciones. Justo esta mañana he escuchado por la radio a un periodista que acaba de volver de Haití lamentarse del victimismo que, desde el terremoto, mantiene postrada a la población, quien, encomendándose a una ayuda internacional que no llega –el grado de corrupción es tal que suele caer en saco roto–, condiciona su inmediata supervivencia sin mover un dedo. Qué diferencia con la Alemania posterior a la II Guerra Mundial que se reconstruyó a partir de los escombros y a base de arrimar todo el mundo el hombro. Esos mismos escombros de los que también está repleto el país caribeño. Tú y el periodista radiofónico me habéis hecho recordar la psicobobería que caracteriza a mi gremio. Estamos llenando la sociedad de ninis (jóvenes que ni estudian ni trabajan) con el peregrino argumento de que no hay que presionar a los chavales porque se puede traumatizar una personalidad en formación. Díselo a los pobres alumnos responsables que sí se esfuerzan y tienen que soportar al resto cruzado todo el día de brazos». El chorreo aún se prolongó, pero creo que ya está bien por hoy.     

MESSI, PILOTA D'OR

Foto: Imágenes Google

Vaig engegar el televisor justament quan el Pep Guardiola començava a pronunciar –en català, castellà i anglès– la màgica frase «El guanyador és... ». A l’instant, pel meu cap van desfilar tots els espais que la setmana anterior, a la premsa, a les ràdios i a les televisions, els havien dedicat a dos dels tres candidats a guanyar la Pilota d’Or, el Xavi i l’Iniesta. Recordo que en el torcebraç nacionalista, el bàndol català apostava clarament pel primer, mentre que l’espanyol s’inclinava al segon. Per això, no sé si perquè no estava prevista en el guió, em va resultar decebedora, gairebé impúdica, la victòria final del tercer aspirant, el Leo Messi. A jutjar per la fredor del mateix Guardiola en anunciar el nom del guanyador, jo crec que fins i tot a ell li va saber greu que el premi fos per a l’argentí. 

Quan, a continuació, va aparèixer a la pantalla el prestidigitador políglota Joseph Blatter, màxima autoritat de la FIFA, vaig entendre que l’elecció havia estat sàviament meditada i que responia al ferm propòsit de prolongar l’hegemonia del futbol sobre la resta d’esports gràcies a un jugador com no s’ha vist cap des de l’època de Maradona. Per tant, vaig haver d’acceptar amb esportivitat que aquest Messi voraç i saturnià s’acabés empassant com si res els seus germans grans de ventrada. Així de dolorós ha estat i serà sempre –ple de víctimes llunyanes i properes–, el camí del triomf. 

Ahir, mirant-me de gairell el fantàstic trio de butxaca en el partit coper entre el Barça i el Betis, em va donar per pensar que no es pot premiar el peix per saber nedar i que l’èpica es troba en el nen que aconsegueix sobreposar-se a l’enyorança de Fuentealbilla o en el cervellet que s’obre pas entre cames musculoses. Això va ser fins que la Puça va començar a fer de les seves i amb el gratament se’m va desprendre la crosta de recel.