INSÒLITS COMPANYS DE VIATGE

Foto: Imatges Google

En una paret de la cuina de casa hi ha penjada, dins d’un marc metàl·lic, la llàmina que uns bons amics em van portar un any de Birmània (o és Myanmar?). Sota el títol en l’idioma del país en qüestió i en la seva respectiva traducció anglesa «The food that shouldn’t eat together», s’hi pot observar tot un seguit d’aliments incompatibles entre si, com per exemple la carabassa i la carn de lloro, la llimona i la llet, la síndria i els ous d’ànec, la carn de vedella i les cloïsses, l’amanida de gingebre i el gelat, etc. La barreja d’ingenuïtat i extravagància acaba per revestir el conjunt d’una pàtina fascinadora. Jo m’hi detinc davant sempre que vull relaxar-me.

El cas és que, mirant una foto de l'entrevista que la model Naomi Campbell li va fer al primer ministre rus Vladimir Putin per a un magazín anglès, de seguida he relacionat una cosa amb l’altra. De primer moment ambdós personatges m’han semblat incompatibles entre si, i m’ha vingut al cap l’expressió castellana «¡qué tendrá que ver el tocino con la velocidad!» (l’homòloga catalana de la qual, per cert, és l’esdolceïda «prendre la a per la b!»). Però així que he aprofundit en els detalls de l’entrevista no he trigat a adonar-me que anava lluny d’osques. Sense pretendre convèncer ningú que s’assemblen com dues gotes d’aigua, resulta que tenen més aspectes coincidents dels que pensava, entre els quals l’arxiconegut del culte al cos o la reprovable virtut de convertir-se en un malson per a la pobra gent que els pateix a diari. A mi, tanmateix, la faceta que més m’ha cridat l’atenció és aquella que, contra tot pronòstic, els reuní el passat novembre a Sant Petersburg, arran de la cimera global que hi tingué lloc, per ajuntar-hi esforços i diners en un objectiu comú: la protecció del tigre de Bengala i siberià. Els desitjos d’aquests déus terrenals són inescrutables i costa d’entendre per quins set sous han posat ara el coll a favor d'aquesta causa –com no sigui que entre la naturalesa felina de l’estranya parella i la de l’afortunat carnívor que rebrà el seu ajut no hi hagi una connexió que als mortals se’ns escapa–.

Tot això per arribar a parlar de les insòlites aliances amb gent de la més diversa condició que un pot arribar a establir circumstancialment en el decurs de la seva vida, ja sigui en una acció solidària espontània, com l’auxili al banyista que s’ofega o al ferit en un accident automobilístic, o bé en una causa que surt del cor i no de la falsa mala consciència del cínic. 

¿POR QUÉ SE MATA TANTO EN SUECIA?

Foto: R. Berrocal

En un perfecto castellano, se encargó de contestar a la pregunta la escritora y periodista sueca Mari Jungstedt, en la mesa redonda con la que, hoy ya sí, concluyo mis crónicas sobre la BCNegra 2011. «Se mata tanto porque tenemos un invierno de seis largos meses en el que lo único que nos apetece es acurrucarnos en el sofá, rodeados de velas, con un libro absorbente entre las manos, mientras afuera acecha la oscuridad y el frío».  Fue entonces cuando el escritor canario Pepe Correa, que ejerció de entrevistador, parafraseando a Mario Vargas Llosa en Conversación en La Catedral, volvió a la carga. «Pero, Mari, en realidad, ¿cuándo se nos jodió Suecia?». «Pues fue cuando nacieron las novelas del matrimonio de escritores Per Wahlöö y Maj Sjöwall, y su serie de diez libros protagonizada por el comisario Martin Beck. Con ellos se inició una de las tradiciones sobre el género negro más arraigadas de Europa. Luego llegaría el éxito de Henning Mankell y su Kurt Wallander, y a su estela hemos ido llegando todos los demás. No es que en Suecia haya más crímenes o actos delictivos que en otros países. Lo que ha habido es un gran espíritu crítico hacia esa sociedad del bienestar que, pese a constituir el idílico espejo en el que otros quieren mirarse, también tiene su cara negra», concluyó la autora de Nadie lo ha visto y Nadie lo ha oído.

Otro de los alicientes de la novela negra sueca –sobre todo, a ojos de un europeo del occidente meridional– son sus paisajes y su clima. «No recuerdo ahora si mi país es el cuarto o quinto más grande de Europa. Pero el caso es que únicamente somos nueve millones de habitantes, de manera que en según qué lugares resulta más fácil encontrarse con un rebaño de renos o con un alce que con un ser humano. Suecia es exótica hasta para nosotros los suecos. Yo, que soy del interior, no vi el mar hasta los nueve años. Fue precisamente en la isla de Gotland, donde hoy en día se desarrollan las tramas de mis novelas. En cuanto al clima, abril es el mes más divertido del año. Empieza a salir el sol después del duro invierno y, puedo asegurar que aun estando en la parada del autobús, la gente lo busca  desesperadamente como lagartijas», concluyó la simpática Mari.

LA DIFÍCIL ECLOSIÓ DE LA NEGRA CATALANA

Foto: Imatges Google

Dins de la sisena trobada de novel·la negra que aquesta setmana se celebra a Barcelona, ahir vaig assistir a una taula rodona que analitzava el panorama català un cop finalitzat el primer decenni del segle XXI. Durant la mitja hora inicial, i a jutjar per la idiosincràsia dels ponents, vaig tenir la sensació de reviure un d’aquells contes de l’Empar Moliner en què l’autora prepara l’escenari a fi d’executar la seva particularíssima Matança de Texas. Presidien la taula els cent trenta quilos de l’escriptor mallorquí Sebastià Bennassar, el qual va deixar anar la primera guitza així que va agafar el micròfon: «Agraeixo a l’organització que ens hagi concedit aquest horari de les quatre, més propi per fer la digestió que no pas per parlar de res» («sobretot quan, com en el teu cas, la digestió té tota la pinta d'haver de ser llarga!» em va donar per pensar). I de seguida va presentar els seus companys de taula. El primer a intervenir va ser el barceloní Jaume Benavente, un escriptor de llarga trajectòria que acaba de publicar la seva primera novel·la negra, «El quadern de Nicolaas Kleen», i que va exhaurir el seu temps flagel·lant-se perquè l’acció del llibre transcorre a Amsterdam i no a Catalunya. El segon, Daniel Hernández, un d’aquells francesos de la Catalunya Nord que, com la majoria dels seus conterranis, no parla ni gota de català, va justificar la seva presència a l’acte adduint que «Creus de sang al Grand Hôtel», la novel·la originàriament escrita per ell en francès, havia estat considerada un polar català. A continuació, els arribà el torn de paraula a l’Àlex Martín i al Jordi Pijoan-López, els antòlegs dels reculls de contes «Crims.Cat» i «Un riu de crims», respectivament, que, a part de tractar de vendre’ls amb humor –«Els editors haurien d’haver posat una faixa que digués: ‘Els llibres que l’Stieg Larsson llegia quan aprenia català’», coincidiren en el seu generós diagnòstic que en aquests darrers deu anys hi ha hagut una bona collita dins de les gairebé dues-centes novel·les d’intriga comptabilitzades. Per acabar, el moderador de l’acte va presentar a l’escriptora Teresa Solana, a qui va definir com La gran dama del gènere negre en català («lògic! –vaig dir-me–, tenint en compte que és l’única que hi ha»), la qual parlà de «Negres tempestes», l’inici d’una saga amb la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester.

Després, la cosa ja es va anar animant i la singularitat d’animal en perill d’extinció d’aquells escriptors fins i tot em va resultar entranyable. Reconec que el rampell de geni de l’Àlex Martín em va guanyar per a la causa: «És una pena que l’esperit Guardiola no transcendeixi al camp literari i, més concretament, al de la novel·la negra en català», digué. 

ROJO Y NEGRA

Foto: R. Berrocal

No todos los días le brindan a uno la oportunidad de encontrarse cara a cara con un ex toxicómano y ex atracador de bancos profesional plenamente reinsertado, y que, para mayor sorpresa, el sujeto se preste además a descender a las alcantarillas del hampa con pedagogía de pocero vocacional. El pasado martes, sin embargo, con motivo de la sexta edición de la Semana de Novela Negra de Barcelona, quienes asistimos en La Capella a la presentación del libro «Confesiones de un gánster de Barcelona», del periodista Lluc Oliveras, nos sentimos hipnóticamente acoquinados por la intimidatoria presencia y el verbo desatado de su verídico protagonista, Dani el Rojo.

Corría el año 1981 cuando Barcelona había pasado a convertirse en una ciudad sin ley en la que, además de un sinfín de hurtos en pequeños comercios, llegaron a contabilizarse 1.638 atracos a entidades bancarias, con una media de seis diarios. «Había días en que la estadística la mantenía prácticamente yo solo, pues llegaba a asaltar hasta tres bancos seguidos. Y es que tenía muy claro que yo trabajaba de delincuente. Hay bancos que me los he hecho hasta cinco veces», confiesa Dani, cuyo alias más antiguo era el del Millonario. 

La irrupción de las drogas cambió la morfología criminal y se pasó de la intimidación del atraco a bancos de la década de los 80 al método del tirón de los 90, y hoy en día hemos llegado a la globalización del crimen, a las grandes redes de delincuencia organizada. «Reconozco que mi primera droga fue la adrenalina, el riesgo que comporta quedarte con lo que no es tuyo y, encima, vivir de ello como un rey. Luego, con quince gramos diarios de cocaína y cinco de heroína en tu cuerpo –todo metido por vena–, ya no eres dueño de ti mismo y vives el ‘carpe diem’. Entonces ya no se respeta a nadie. No hay códigos de honor que valgan», afirma Dani, quien salió de la cárcel en 1997 y, «siempre dando la cara», consiguió abandonar también sus veintidós años de dependencia de las drogas y todo cuanto esa esclavitud supuso en su vida. «Quiero dejar muy claro que no estoy orgulloso de mi pasado pero sí de lo que soy ahora. He tenido que perdonarme y no estoy dispuesto a renegar de nada porque uno es lo que ha vivido».

LLOPS AMB PELL D'OVELLA

Foto: Imatges Google

No entendré mai aquest país. La Caixa, amb el beneplàcit del Govern central, anuncia la seva reconversió en banc i no només ningú no posa el crit al cel sinó que a sobre es paeix la notícia amb la mateixa ponderositat que una digestió de faves a la catalana. La situació econòmica actual és tan descoratjadora que fins i tot ens ha pres l’esperit crític, cosa que ha possibilitat que ens l’hagin tornat a colar els de sempre. Ja es veia venir quan, si no recordo malament, ara fa tres anys va néixer el grup inversor Critèria que, ves per on, d’un dia per l’altre ha disparat les seves accions en borsa en més d’un vint per cent. El llop s’ha tret la pell d’ovella. L’aixeta de les obres socials s’ha tancat definitivament. 

Vaig treballar a Edicions 62 durant deu anys, dels quals els cinc darrers La Caixa en va ser l’accionista majoritari i, com a tal, l’amo i senyor de la companyia. Aleshores jo tenia unes poques accions que em donaven dret a assistir a les reunions d’accionistes on es feia balanç de l’exercici anual conclòs. En dono fe que no hi va haver ni un any en què els directius de La Caixa, sense voler entendre el tarannà desinteressat dels petits accionistes d’Edicions 62, satisfets només de pensar en la seva valuosa contribució en la lloable tasca cultural i social de l’editorial en aquest país, no en deixessin de maquillar els comptes per tal d’acontentar-los. Era la demostració palpable que La Caixa, lluny d’anar en la mateixa línia d’assumir la pèrdua d’uns diners a favor d’obres socials –l’essència de la seva condició, no ho oblidem–, havia deixat de predicar amb l’exemple i s’havia pujat al carro de la rendibilitat econòmica tant sí com no. Tanmateix, el més desmoralitzador era contemplar la quotidiana actitud apàtica del grup d’executius de La Caixa destinat a conduir el futur de l’empresa. No tinc cap dubte que, ja des del primer dia en què van conèixer les deficitàries xifres d’Edicions 62, aquell projecte que els havia caigut al damunt va deixar de resultar-los motivador i es va convertir en una patata calenta que, mentre no arribés l’única sortida viable, l’absorció pel gran grup editorial d’aquest país, Planeta, havien d’utilitzar-lo en favor seu. Seria bo veure ara on són tots aquells directius.   

DAMANES: PARIENTES CERCANOS DE LOS ELEFANTES

Foto: R. Berrocal

Cambio de mes, portada nueva. Si cada día me gusta variar la temática de estos escritos, no veo por qué no iba a poder hacer lo mismo con la fotografía del encabezamiento del blog –ni que fuera tan sólo una vez en el mes en curso–. Aunque, a decir verdad, justo es reconocer que no ha sido algo premeditado, sino interpuesto. A alguno de los lectores le provocaba rechazo la que hasta ayer se había venido convirtiendo en la principal seña de identidad del «Caçador d’instants» y he decidido deponerla. Mato así dos pájaros de un tiro: por un lado, satisfago mi delirio hacia este arte –repetiré el sacrificio tantas veces como meses tiene el año– y, por el otro, resuelvo el enigma a quienes me preguntábais por la especie de la singular familia de animales retratada.

Claro que sí, son damanes, un mamífero placentario difícilmente clasificable ya que, pese a guardar cierto parecido externo con los roedores, se trata en realidad de un ungulado primitivo que ha evolucionado de manera muy distinta a sus parientes vivos más próximos... ¡los elefantes y los manatíes! El orden al que pertenecen y que no comparten con ningún otro animal, los hiracoideos, comprende seis especies agrupadas en tres géneros y una sola familia, la procaviidae. Se originaron en África hace cincuenta millones de años y actualmente se extienden por dicho continente y por la Península arábiga.

La familia de la imagen residía en el Parque Nacional de las Augrabies Falls, al norte de Sudáfrica, uno de los pocos que se puede recorrer a pie gracias a la ausencia de leones –¡eso dicen!–. Fue una foto inolvidable, en cuya laboriosa ejecución me sentí como Santiago, el pescador de Hemingway, soltando carrete. Por eso, para acabar hoy, me voy a permitir la licencia de revivirla. Se inició cuando, con los prismáticos, observé a los damanes en un risco caléntandose bajo el bendito sol de una desapacible mañana de invierno. Me había dejado olvidado el teleobjetivo en el coche, por lo que estaba obligado a acercarme. Lo hice sin el menor ruido. Cuando, tras una larga hora, juzqué tenerlos a tiro, me llevé la cámara a la cara con movimientos imperceptibles. Estaba seguro de que podría fotografiar a la madre junto a, al menos, un par de crías antes de que salieran despavoridos. Cuál fue mi sorpresa al ver que se formaba una hilera perfecta y que, más curiosa que temerosa, la familia entera miraba el objetivo. ¡Ya eran míos!