23 de des. 2011

LA VIE EN ROSE

Fotomontaje: Daniela Edburg
Se despertó con una desoladora sensación de agotamiento, la boca seca y unas irreprimibles ganas de tomarse un Martini Rosso. Recordó que la noche anterior había tenido una digestión pesada y no sabía si culpar al roast beef o a la botella de champán rosado que se bebió entera ella solita. Como no podía conciliar el sueño, fue a buscarlo en las páginas de El nombre de la rosa, pero entre el exceso de vapores etílicos y las aviesas intenciones de tanto monje sin vocación erró en su propósito. Tuvo entonces que recurrir al cine y debió de ser a mitad de La rosa púrpura del Cairo cuando el dios Morfeo la hizo suya.
Descorrió la cortina y observó que aquel día el cielo tenía el color rosado de la encía de los leopardos, tal como tiempo atrás había imaginado Borges en uno de sus cuentos. Pensó que se repondría con una buena ducha; sin embargo, en el último momento cambió de opinión y se sumergió en una bañera de pétalos de rosa. Cerró los ojos y se vio agarrando el timón de un barco, al albur de la rosa de los vientos.
Salió del baño enfundada en un albornoz y caminando de puntillas, con la misma ligereza que una bailarina en maillot y tutú rosados. En la terraza le esperaba la anhelada bebida y aquel pastelito de fresa tan similar al que solía merendar cuando aprendía a declinar el rosa, rosae. Eran los tiempos de las Nancys, las Barbies, los disfraces de princesa y los globos rosados de los chicles Bang-bang. Entonces su mundo giraba alrededor de la escuela y de los capítulos de los dibujos de la pantera rosa. Por desgracia, todo se complicó a partir del momento en el que, tensas las pantorrillas en sus medias rosadas, el famoso torero le arrojó la montera al tendido, presto a dedicarle su faena con el capote fucsia. Se casaron tras un corto romance y, frente a la bandada de flamencos del lago Victoria donde pasaron la luna de miel, tuvo la certeza de que su vida era de color de rosa. Poco podía imaginar que acababa de ponerse una corona de espinas de rosa y que, como la trapecista que desafía el vacío, se vería obligada a huir de las palizas de su marido. Se había convertido en la joven de las Doctor Martens de sus peores pesadillas, aquella a quien acechaba una enorme nube de algodón caramelizado.
Encendió el televisor y se alegró de haber perdido el contacto con los habituales de la prensa rosa o del corazón. Sin aquel animal, en adelante se marchitaría felizmente como una rosa.

22 de des. 2011

SOPAR IMPROVISAT

Foto: Imatges Google
Com compatibilitzar la corrua de sopars que s’acosta per festes amb el desig d’acabar aquest bloc dignament? Només se m’acut que deixant de dormir. Avui mateix, després del festival escolar nadalenc dels meus fills, a causa del qual he modificat el meu horari laboral per sortir abans de l’oficina, m’havia fet la il·lusió de complir la meva obligació diària amb vosaltres sense notar l’alè de les presses al clatell. Tanmateix, la meva dona ha engegat en orri els meus plans en anunciar-me que faríem un mos a casa dels veïns. «Aquesta nit l’Emilio i l’Edith han convidat uns quants pares del col·le i m’han preguntat si ens venia de gust pujar a dalt. No els podia dir que no, de manera que hauràs de carregar amb la teva frustració, un parell de cadires i una ampolla de vi». «Cagada pastorets!», he proferit en el meu fur intern.
Al tercer hi havia quatre parelles i una mare desaparellada, a més de nou nens. Al segon, el meu ordinador i l’article encara per començar. No m’he volgut fer mala sang perquè, mentre els adults esperàvem a la cuina que arribés el nostre torn per sopar, m’he deixat amarar per un clima distès i agradable que de seguida m’ha fet sentir molt còmode. Així que, malgrat el neguit, he omplert de vi un got de la Hello Kitty i he procurat mostrar-me participatiu. Algú ha triat un primer tema de conversa que, de tan intranscendent, m’ha captivat en un batre d’ulls: la mida d’alguns dits de les mans. Resulta que en els homes l’índex és més llarg que l’anul·lar, mentre que en les dones succeeix el contrari. Quan ho hem anat a comprovar, m’he quedat estupefacte: el pronòstic es complia en el noranta per cent dels casos. La mare que ha atribuït aquesta curiositat morfològica a la testosterona ha estat a punt de provocar l’habitual guerra de sexes quan, de passada, ha culpabilitzat l’hormona de ser la causant de la crisi actual. I, a més, ha rematat la seva invectiva tot dient: «Si les dones haguéssim tingut el poder ara lluiria més el pèl».
Damunt la taula del menjador, els estralls d’un sopar de nens. Taques de salsa, líquid vessat a les estovalles, escampadissa de formatge ratllat i molles de pa... Fent-ne cas omís, entre espaguetis a la bolonyesa i un parell d’amanides amb tots els ingredients en harmonia, la conversa ha anat de mobles (la falta de confiança estimula l’enginy). Abans que els efectes del vi aconseguissin arrossegar-nos cap a l’atzucac on van a parar sempre els sopars improvisats, hem après les diferències entre un sinfonier i un boudoir. Després, algú ha confessat que l’aigua que circulava pel pou motoritzat del pessebre de l’aparador li feia venir pixera. I, tal com havia pressentit, hem començat a desbarrar en el fangar de l’escatologia. No ho censuro –sobretot, arran de l’aparició en la superfície del record del paper higiènic El Elefante (el de la cel·lofana groga)–. Crec que ha estat aleshores quan he donat les gràcies a la meva dona per haver acceptat la invitació dels veïns. M'havien deixat el post del dia a cor què vols.

21 de des. 2011

NEGRAYCRIMINAL (Y XII)

Foto: R. Berrocal

Ha llegado el momento de las despedidas. Aunque me cuesta anunciároslo (escribo embargado por una emoción cómplice –permitidme un guiño a mis adorados compañeros de club–), éste será el último de los posts que escriba en El caçador d’instants sobre la librería NegrayCriminal de los nunca suficientemente valorados Paco Camarasa y Montse Clavé. De manera que, al igual que hice en su día con el primer artículo de la serie, me voy a permitir tomarme una licencia que no va a ser sino la misma de entonces (por si me faltó convicción): instaros a que acudáis de miércoles a domingo a esta coqueta librería de la calle de la Sal, en el barrio de la Barceloneta, y pongáis a prueba a los libreros. Os maravillarán con lo que llegan a saber sobre su mercancía y no os daréis ni cuenta, pues lejos de abrazar el vano lucimiento personal tan sólo persiguen compartir con el visitante su franca pasión por todo lo que huela a negro. Si me atrevo a insistiros es por haceros partícipes de uno de los grandes alicientes que se pueden encontrar hoy en día en la ciudad. Quiero lo mejor para quien ha tenido la paciencia de aguantarme durante este intenso año. Creo que es una buena manera de agradeceros vuestra fidelidad.
Dicho lo dicho, entro ya en materia. Si alguna vez os ha seducido el cine gamberro de Quentin Tarantino, hoy, por gentileza de Libros del Asteroide, tengo el placer de hablaros de una de las fuentes de las que más ha bebido el director de Tennessee: la no menos gamberra novela Los amigos de Eddie Coyle, del ya fallecido George V. Higgins. Ha sido la lectura del mes de diciembre y, sin duda, un estupendo cierre de año.
La cosa va de tipos ambiguos en el Boston de la década de los sesenta, gente que no quiere fastidiar a nadie a propósito aunque el devenir de los acontecimientos nos invite a pensar lo contrario. Me resulta imposible hablar de una trama (ni lineal ni elíptica) porque no la hay, pero precisamente en esa ausencia reside la maestría de este libro. Se diría que uno se halla frente una mera crónica periodística, no ante un relato imaginario. Se trata de la máxima expresión de un realismo puro y duro y carente de artificios literarios donde el código del honor está a la orden del día. De ahí que no haya sobrevivido al desgaste de los años. Pero eso poco importa. Y más si uno tiene ocasión de darse un infrecuente atracón de diálogos vivos e inteligentes al alcance de muy pocos escritores. Bien es cierto que la fotografía general es triste y deprimente, pero vale la pena dejarse llevar por la fuerza de esta historia igual que si se circulara en alguno de los muscle cars de los protagonistas.
Para acabar, un compromiso. El de seguir escribiendo en el blog de Cómplices para dar detalle a los amigos del club de lectura de nuestros apasionantes encuentros mensuales. 

20 de des. 2011

UN PLAER COMPARTIT

Foto: R. Berrocal
A primera hora de la tarda he agafat el cotxe i he circulat en direcció al bonic poble de Sant Sebastià dels Gorgs, al cor del Penedès, on tinc família política, a fi de recollir un parell de caixes de cava del bo amb què regaré els principals àpats d’aquestes festes nadalenques. Crec que és la primera vegada que surto de Barcelona en dia de cada dia sense l’objectiu de vendre una enciclopèdia. Em sento estrany i trobo a faltar la concentració i gravetat que em caracteritzaven en altres temps. Però també és cert que de seguida s’apodera de mi una sensació d’alleujament.
Renuncio a l’autopista; em proposo gaudir al màxim del paisatge vitivinícola que sé que m’espera un cop franquegi el port de l’Ordal. Estic de sort perquè el cel és net de calitja i possibilita que la llum saturi els colors. Quan arribo a El Pago comencen a aparèixer les primers vinyes. Els ceps fan la fila de mans artrítiques implorant auxili i tenen un aspecte esfereïdor: els llarguíssims sarments recorden els dits de Fu Manchu. En aquesta fase, tinc molt clar que preferiria passar una nit al bosc que no pas en una vinya. Resulta impossible imaginar que d’aquí a nou mesos estaran repletes de gotims de raïm. I molt menys que, en temps de la verema, les guineus desafiaran el risc i perseguiran embogides els remolcs dels tractors davant de la perspectiva real que en caigui algun carràs. Les he vist més d’un cop donant validesa a la faula de l'Isop. Fins i tot, he volgut imitar-les i no he resistit la temptació de menjar raïm després d’arrencar-lo del cep. Sens dubte, un dels petits plaers de la vida.
Com el del vi, que m’entusiasma. No en sóc un expert, tot i que per a mi és una matèria d’estudi permanent. M’agrada despullar-lo amb els cinc sentits. El tinc com un relaxant exercici intel·lectual que s’adiu amb la meva concepció de la vida: passió i coneixement. Des del moment d’abocar-lo a la copa, em poso en guàrdia. Resulta molt plaent contemplar-ne el color, la transparència, els reflexos, la fluïdesa (la llàgrima), el gas... Igual que la pesquisa olfactiva d’esbrinar les aromes primàries, secundàries i, per reblar el clau, fins i tot les terciàries. Clar que res millor que preparar-se per donar l’estocada i degustar-lo. Trobo sublim l’instant en què experimento el seu grau de salabror, acidesa, dolçor o amargor. Per no parlar del tacte, on conflueixen l’astringència, la temperatura, el carbònic i la densitat del vi.
Però tot això que he explicat no tindria cap sentit sense una música prèvia. I no parlo ni del moment d’obrir l’ampolla ni del de vessar-ne el contingut a la copa. M’estic referint al brindis. Perquè, hi ha alguna cosa millor que compartir aquesta font de plaer amb els éssers estimats?

19 de des. 2011

L'OPCIÓ DE NO CAÇAR

Foto: Imatges Google
Feia temps que no tenia constància de cap penjament de llebrers, però en un diari de províncies l’altre dia vaig trobar una notícia amb foto inclosa. Vull recordar que aquestes atroces morts són conseqüència del judici arbitrari que alguns caçadors malànimes emeten sobre la competència per a la cacera dels seus gossos. La fórmula, en aquests casos, és tan elemental com qui la prescriu: tant rastreges, tant vius. Quina diferència amb el vuitcentista marquès de Camps, un caçador admirable: culte, generós i esportiu, a més d’un tirador de primer ordre. Tan sols cal llegir alguns dels seus relats venatoris per entusiasmar-se amb les tendres evocacions dels seus fidels perdiguers.
M’atreveixo a dir que l’única faceta que he repudiat del meu avi Felipe ha estat la de caçador. La seva especialitat eren les perdius. No tenia gossos, però sí perdigots, els quals amb els seus cants actuaven de reclam per atraure altres congèneres. Des del primer dia vaig considerar aberrant la seva pràctica cinegètica i em guardava d’apropar-me a les minúscules gàbies d’aquells pobres animals que, a més de delators, estaven condemnats a la presó perpètua. Encara ara em sorprenc amb la saviesa de l’instint d’infant que de seguida em va fer veure la indignitat de l’engany en algú que ja tenia l’avantatge de l’escopeta. De la mateixa manera, vaig fer creu i ratlla amb l’Ernest Hemingway arran de la lectura de Green hills of Africa, on va ser dolorós entrellucar un caçador despietat incapaç de sadollar-se amb la sang de les seves preses. És per això que li agrairé eternament al destí que em posés a les mans The old man and the sea molt abans.
Sempre que rememoro la figura del caçador em ve al cap un client cordovès –caçador únicament de preses en moviment– que em va explicar com un furtiu li va arrabassar al rei Juan Carlos un cérvol amb nou puntes en un vedat valencià. Va aprofitar l’estona de dinar del guarda que el vigilava per matar-lo. Volia evitar-li un final infame, si fa no fa com el d’aquells óssos mig ensinistrats a l’abast de l’escopeta del sàtrapa romanès Nicolai Ceasescu.
A mi, en qualsevol cas, les històries cinegètiques que més m’agraden són les de penediments. Tinc un amic bolivià que em va confessar la seva renúncia a continuar caçant el dia que, encimbellat en un guayabochi, amb una mona aranya en el punt de mira, va observar com aquesta intentava protegir-se el cos amb els braços mentre plorava com una Magdalena.
Jorge de Pallejà, autor d’un bon grapat de llibres cinegètics d’una qualitat inigualable (Al sur del lago Chad, Simba o Los búfalos del Okavango), va acabar escrivint No matar, la opción de un cazador, on explicava els motius pels quals abandonava la seva antiga afició. «Ja no mato; he descobert que els animals són molt més interessants i bonics vius. Jo caçava per l’emoció d’experimentar l’aventura de les meves lectures. Sense armes, perseguir animals és un plaer molt més estètic». Celebro la seva decisió.

18 de des. 2011

LITERATURA Y DEPORTE, O VICEVERSA

Foto: Imágenes Google
¿Fue la literatura la causante de mi afición por determinados deportes o fueron en cambio ciertos deportes los que alentaron mi interés por algunos libros muy concretos? Lo ignoro, aunque bien es cierto que con mucho me veo antes con un balón en los pies que con un tebeo en las manos –para mí, literatura al fin–. No sólo eso: mientras que mis recuerdos más lejanos sobre algún acontecimiento deportivo de envergadura –aparte de la Liga de fútbol– se remontan a los JJ.OO. de Montreal 76 y a los de Moscú 80, los de mi primera lectura especializada, La carrera de Flanagan, del escritor escocés Tom McNab –el mismo que fue director técnico de la película Carros de fuego– son de 1983. O sea que, con anterioridad a esa inolvidable novela acerca de una carrera por etapas de costa a costa de los Estados Unidos, hacía años que yo ya admiraba a algunos dioses del tartán, como las hombrunas corredoras Jarmila Kratochvilova y Marita Koch, los talentosos mediofondistas Sebastian Coe y Steve Ovett, las bellas saltadoras Sara Simeoni, Ulrike Meyfarth y Tamara Bikova, el quimérico pertiguista Vladislav Kotsakievik o la desgarbada y mediocre pero constante Doina Melinte, mi preferida y campeona de la doble vuelta en el ocaso de su carrera deportiva. 
Creo asimismo que si bien literatura y deporte han seguido en general caminos paralelos a lo largo de mi vida, cuando ambos han confluido la satisfacción ha sido inmensa. Aún guardo como oro en paño una de las pocas veces que se dio esa circunstancia. Fue al revés que en el caso del atletismo. Acababa de leer posiblemente el bildungsroman por antonomasia, El mundo según Garp, del deslumbrante John Irving, en el que el protagonista, T.S. Garp, se convierte, durante su etapa universitaria, en un consumado luchador en la modalidad de “libre”, como también lo fue de joven el propio Irving. Por esas fechas el COOB’92, en el que trabajé preparando los JJ.OO. de Barcelona, organizó unas pruebas piloto a un año vista de la gran cita olímpica. A mí me tocó cubrir la sede donde se celebraba la competición de lucha grecorromana. Estaba claro que Irving me había inoculado el veneno de la pasión por ese deporte; sin embargo, los esforzados luchadores en liza –todos con un enorme coágulo de sangre en cada oreja– hicieron el resto. Al año siguiente fue un placer ver triunfar en directo al gran rey de la grecorromana de entonces: el colosal Alexander Karelin.
Otro gigante de un deporte permanentemente estigmatizado (el boxeo) a quien contemplé in situ fue al cubano Félix Savón, de quien se decía que podría haber derrotado a cualquier púgil de Estados Unidos si se hubiera decidido a dar el paso como profesional. Llegar a él fue algo más rocambolesco. Si bien me lancé desde el tobogán de Pressing Boxeo, el programa de Telecinco presentado por los facundos comentaristas Jaime Ugarte y Xabier Azpitarte –que arrojó combates extraordinarios, como el que enfrentó a Jorge “maromero” Páez y a Troy Dorsey–, todo había empezado sin embargo en un libro memorable: la biografía del boxeador panameño Panamá Al Brown, escrita magistralmente por el pintor Eduardo Arroyo.
¿Y la hípica? Bastó juntar mis lecturas del cómic infantil Furia con el entrañable El juego de los caballos, de Fernando Savater, para viajar entusiasmado a Epsom, a Ascot, a Kentucky, a Melbourne... ¿Y la esgrima? Nadie mejor que el ilustrado Richard Cohen y su erudito Blandir la espada. ¿Y el ajedrez? Woody Allen, aunque en realidad quisiera acabar con él. ¿Y...? 
No sé quién fue antes, si el huevo o la gallina. Pero me da francamente lo mismo. Porque tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando.