¿UNA REALIDAD PARALELA? (Y IV)

Foto: Imágenes Google

(... Viene de hace dos días)

He separado las diferentes razas alienígenas siguiendo la clasificación clásica en dos grandes grupos, en función de sus intereses políticos. Para que nos entendamos, mientras que en las motivaciones y actividades del primer grupo de extraterrestres existiría la implicación de un gobierno en la sombra y, por lo tanto, estaríamos ante una secreta y mutua connivencia, en las del segundo no habría vinculación ninguna. Ahora bien, según los contactados o abducidos, a éstos los moverían fines amistosos en cuanto que ayudan y preparan a la humanidad a hacer frente al reto de aceptar la realidad de su existencia. En cambio, en aquéllos se intuiría la presencia de un complejo militar e industrial cuya pretensión no sería otra que hacerse con el control de las instituciones gubernamentales del planeta, así como de los intereses financieros y los medios de comunicación, además de venir a ser responsable de los sistemáticos problemas globales.

No negaré que todo lo explicado hasta aquí suena a cuento chino, pero luego está ese misterioso e inquietante discurso que pronunció el presidente Ronald Reagan en 1987 en la Asamblea General de las Naciones Unidas. Dijo lo siguiente: «Quizá necesitaríamos de una amenaza a nuestro mundo por parte de una raza proveniente de otro planeta. Entonces, las disputas entre las naciones desaparecerían. Algunas veces me da por pensar lo rápido que nos uniríamos si estuviéramos encarando una amenaza alienígena del espacio exterior». Eso por no citar los desconcertantes hombrecillos con escafandra que aparecen en diversas pinturas rupestres y petroglifos prehistóricos, o la presencia de platillos volantes en representaciones pictóricas y conjuntos escultóricos atribuidos a civilizaciones antiguas o a artistas de la Edad Media. Y qué decir de los enigmáticos dibujos con forma geométrica y relieve surgidos de un día para otro en campos de trigo ingleses y estadounidenses.

Después de este asombroso viaje por lo desconocido, yo llego a la conclusión de que en algo hemos de creer si, como muy bien dijo en su día Milan Kundera, queremos hacer frente a la insoportable levedad de nuestra naturaleza en el colosal ergástulo en el que nos hallamos. No veo por qué si durante dos milenios hemos venido sustentando nuestra espiritualidad en el gran hallazgo literario de la Biblia –o en los mamotretos de las demás religiones–, no nos atrevemos ahora a contemplar otras posibilidades. Sea como fuere, me lo he pasado pipa escribiendo esta serie de posts con los que confío haber despertado vuestra curiosidad, queridos (y a veces sufridos) lectores. 

UN ACTE DE JUSTÍCIA POÈTICA

Aquesta matinada, als antípodes del nostre país, hi haurà uns quants xocs de trens i vés a saber si més d’un no sortirà tan malparat com si li hagués passat per sobre l’exprés de la mitjanit. I és que a Nova Zelanda es disputarà la gran final del campionat del món de rugbi entre la selecció del país amfitrió i la de França. Guanyin o perdin els all blacks, a hores d’ara els habitants de les tres illes neozelandeses estan més que satisfets: el seu equip va derrotar l’etern rival, Austràlia, a les semifinals. I això –no sé on ho he llegit– sembla que els suposa un plaer infinitament superior que passar una nit amb la model Ellen Macpherson.

Però avui no parlaré de rugbi sinó d’aquest vídeo que també va de xocs i que no puc deixar de mirar. Un búbal comú, un antílop de les dimensions d’una mula, atropella un ciclista amb la contundència d’una piconadora. Apart de la bellesa de l’acció, per a mi no deixa de ser un poètic acte de justícia. L’animal s’erigeix en un Robin Hood de recargolades banyes que, amb fermesa digne d’encomi, no dubta a tallar de soca-rel la prepotent excentricitat del gènere humà. «Què és això d’envair la pau de la meva sabana africana amb un ridícul vehicle de pedals? No ho admeto! Una altra cosa eren aquelles infernals màquines del ral·li París-Dakar que passaven per sobre de tot a fi d’esgarrapar uns segons al cronòmetre», segur que ha pensat l'abrivat búbal abans del placatge.

Ens creiem els reis del món sense ser-ho i, de tant en tant, és bo que alguna altra espècie del planeta ens fumi una guitza que ens torni a fer baixar del pedestal. Encara tinc molt present la notícia d’aquest passat estiu de l’atac mortal d’un tauró a un submarinista que estava de viatge de noces a les illes Seychelles. O retinc l’envestida d’un bisó americà a una turista sexagenària que surt volant per haver-s’hi apropat més del compte en aquell vídeo dissuasiu de l’oficina de turisme del parc nacional de Yellowstone. A mi mateix els cartílags del turmell dret em recorden cada cert temps que fa uns anys van estar a punt de ser devorats per cinc larves de papallona que es van capficar a acompanyar-me després d’uns dies a la selva amazònica.

Sigui com vulgui, celebro que els nostres protagonistes d’avui, el jove sudafricà Evan van der Spuy i el búbal comú, hagin sortit sans i estalvis de la col·lisió (segur que algun dia podran explicar l’incident als seus néts).  Igualment, tampoc no em sabrà greu que, un cop recuperat de l’ensurt, el noi guanyi algun o altre caleró cedint la seva imatge a alguna marca de cascos protectors de bicicleta. Però a mi m’interessa més el búbal comú. Veient com se les gasta amb les seves implacables escomeses, estic pensant a fer una col·lecta entre els veïns del barri per contractar-lo i baixar-li una mica els fums a la catèrvola d’odiosos ciclistes infractors que circulen per la meva ciutat. 

¿UNA REALIDAD PARALELA? (III)

Foto: Imágenes Google

(...Viene de hace dos días)

Pero, contra- riamente a lo que pudiera parecer, Philip Schneider no falleció de cáncer. Apareció muerto en su apartamento en 1996 con un cable de acero enrollado en el cuello. Supuestamente, habría sido asesinado porque poseía información y datos confidenciales que empezaba a revelar a la opinión pública. Durante los dos últimos años de su vida dio más de treinta conferencias en todo el mundo en relación con las teorías de la conspiración, en las que afirmaba filtrar información sobre las operaciones encubiertas del gobierno secreto. Demostró conocer la tecnología de los ovnis y aseguró que en el área 51, una base secreta situada en Nevada, se testeaban todo tipo de extrañas naves. Citó al físico Robert Lazar, quien estaba encargado de descifrar la propulsión de las naves alienígenas. Éste, a su vez, confirmó el discurso de Schneider y proporcionó detalles al respecto. Reconoció que al principio estaba convencido de que los platillos volantes eran en realidad aviones secretos terrestres, pero al final llegó a la conclusión de que eran de origen extraterrestre. Reveló que tenían un sistema de propulsión nuclear de antigravedad y que la fuente de energía utilizada era un reactor de antimateria que habría permitido cubrir grandes distancias de forma instantánea manipulando el tiempo y el espacio. Ni que decir tiene que su confesión tuvo consecuencias inmediatas. Tanto su expediente como cualquier otra documentación que demostrara su vinculación al proyecto desapareció misteriosamente. Con ello se pretendía demostrar que era un farsante. Pero el hallazgo de una agenda interna volvió a teñir de credibilidad sus declaraciones.

Asimismo, un sargento retirado de la armada estadounidense declaró en 1998 que había participado en operaciones encubiertas de rescate tanto de naves extraterrestres estrelladas como de las entidades biológicas que iban en ellas. Reveló que se tenía constancia de un total de 57 tipos diferentes de razas extraterrestres, entre las cuales algunas eran más activas que otras y existían evidencias de su implicación en determinados asuntos humanos. Aquí van algunas de ellas, divididas en dos grupos: los grises bajos, los grises altos o blancos, los reptilianos, los draconianos, los sirianos de Sirio B y los Annunaki (primer grupo); y los telosianos, los lyrianos, los de Vega, los pleyadianos, los nórdicos rigelianos, los procyonos, los andromedianos, los sirianos de Sirio A, los ummitas, los alfa centauris y los arcturianos (segundo grupo).

(Continuará... )

SÓN RICS ELS POLÍTICS?

Foto: Imatges Google

M’explica un amic que un conegut seu ha renunciat a l’avorrida feina d’advocat que exercia en una entitat semipública per una altra d’assessor d’un alt càrrec en el flamant ajuntament convergent de Barcelona. Sembla que, al marge d’un perfil que hi encaixa com l’anell al dit –li basta amb exhibir ni que sigui momentàniament l’autoconfiança habitual de la classe burgesa a la qual pertany– i de la prestància que la nova feina donarà al seu currículum futur, hi ha hagut altres dos factors que li han empès a no rumiar-s’ho gaire quan prenia la decisió: d’una banda, l’estabilitat –un bé molt preuat en el context de crisi actual, ja que encara que les coses vagin mal dades tindrà com a mínim quatre anys per endavant–, i, d’una altra, els diners –percebrà gairebé un vint per cent més del que cobra ara–.

El meu amic em comenta que, per reblar el clau, el seu conegut està encantat amb altres aspectes que d’entrada no havia previst i que li fan la vida més agradable –disposa d’una generosa targeta de crèdit per a les despeses de representació i d’unes dietes de desplaçament inimaginables, per no parlar de les dues eficients secretàries que l’alliberen de la feina purament administrativa en un despatx equipat fins a l’últim detall–. Si aquests privilegis corresponen a un càrrec en la rereguarda de la trinxera política, no vull ni imaginar els que els pertoquen als capdavanters de qualsevol partit amb representació consistorial, parlamentària o senatorial.

Tot plegat m’ha fet recordar l’enrenou mediàtic de fa uns dies arran de la publicació del patrimoni dels parlamentaris espanyols. Els analistes es preguntaven si els polítics que ens governen són rics o no. Les xifres van aixecar molta polseguera. Hi havia tertulians escandalitzats, diaris que feien càlculs per determinar en quin partit hi ha més milionaris, columnistes que desqualificaven els candidats que proposen reformes socials quan tenen una segona i fins i tot una tercera residència o que sospitaven de l’elevat endeutament hipotecari d’alguns polítics a jutjar pels seus ingressos declarats. 

No entraré en la fàcil demagògia de comparar els 624€ del salari mínim interprofessional amb els 3.996€ d’un diputat pelat (tot i que amb dietes i altres prebendes en pugui arribar als 6.500€), igual que tampoc em faré mala sang amb la injuriosa desigualtat entre la jubilació d’un alt càrrec polític i la d’una vídua que mai no hagi cotitzat en la seguretat social. Ni tan sols mencionaré la tardana decisió dels 135 diputats del parlament català de treure’s una de les catorze pagues que cobren a partir del proper 2012, gràcies a la qual l’erari públic s’estalviarà ni més ni menys que 753.000€.

I ara que la campanya electoral per a les eleccions generals ens caurà irremeiablement al damunt com una plaga bíblica, fins i tot faré cas omís de les exagerades ganyotes d’uns polítics que pugnen per mantenir el seu estatus sense importar-los gaire l’indecent malbaratament de cabals dels seus partits a promocionar-los –tant se me’n dóna que siguin privats– i que, paradoxalment, si guanyen hauran de vetllar pel bon repartiment dels pressupostos generals. Ja!

¿UNA REALIDAD PARALELA? (II)

Foto: Imágenes Google

(... Viene de hace dos días)

El segundo caso se produjo el 27 de septiembre de 1989, en plena perestroika, en la ciudad soviética de Vorónezh. La rutina de sus habitantes cambió de repente cuando un ovni aterrizó en un parque de la zona de Levoberezhni, después de que una gran luz entre amarillenta y rosada apareciera en el cielo. Una vez cesó el brillo, una pequeña escotilla de la parte inferior del ovni arrojó a varios seres que sin disimulo miraron a los curiosos que se habían congregado delante de la nave. Las extrañas criaturas medían alrededor de tres metros, tenían tres ojos –uno de ellos, encima de los otros dos y con un movimiento continuo– e iban acompañados por lo que parecía ser un robot, de movimientos toscos y erráticos, que tras el chasquido de uno de ellos recogió muestras del suelo. Cinco minutos después, despegaron con la misma velocidad con la que habían aterrizado. La principal agencia de noticias del país, Tass, informó del suceso así como de las huellas extraterrestres y de los surcos dejados aparentemente por el tren de aterrizaje de la nave que había analizado un grupo de científicos. Ni que decir tiene que lo ocurrido alcanzó una repercusión mediática inusual. Hasta la actualidad no se han desmentido los hechos por parte de los supuestos testigos.

Aunque cronológicamente aconteció antes que el de Vorónezh, he querido reservar para el final el suceso que tuvo lugar durante la construcción de la base militar estadounidense de Dulce en 1979. Comparado con esta historia, la de Pandora en el Congo, del escritor Albert Sánchez Piñol, es hiperrealista. Para que se entienda mejor me voy a remontar a 1954 cuando, bajo la administración de Eisenhower, el gobierno federal burló la constitución de los EE.UU. y realizó un tratado con entidades alienígenas, el llamado Greada, en virtud del cual se les autorizaba a experimentar con animales y seres humanos. Según contó antes de morir el geólogo e ingeniero Philip Schneider, mientras participaba en una voladura de prueba, y tras localizar una caverna natural repleta de extraterrestres, se produjo un tiroteo. Disparó a dos de ellos y la réplica no se hizo esperar: de las treinta personas que formaban la expedición, tan sólo un par logró salvarse. Más tarde, encontraron rastros y señales de que aquellas entidades estaban viviendo allí abajo desde hacía muchos siglos, tal vez un millón de años. Schneider, que resultó herido en la refriega y perdió dos dedos de una mano, consiguió una de sus armas, una especie de caja adherida al cuerpo de los alienígenas. Pagó un precio muy alto: recibió una gran dosis de radiación de cobalto y a partir de entonces se vio aquejado de cáncer.

(Continuará... )

LA TELEVISIÓ DE TOTS

Foto: Imatges Google

En els últims anys he aconseguit el que no hauria sospitat mai: prescindir de la televisió. Si bé és cert que he ocupat les meves hores lliures en altres activitats que m’han resultat més estimulants, també ho és que quan he volgut mirar-la m’ha caigut l’ànima als peus. És depriment que en els escassos instants de treva que et concedeixen els fills quan van a dormir et vegis obligat a compartir el sofà amb absurds concursos que no tenen un altre interès que el de constatar com l’exitós presentador que hi actua de ganxo va fent carrera dia rere dia, o bé amb programes replets de procaços vividors que per unes miques del pastís no tindran cap escrúpol a trossejar qui calgui, incloent-hi la intel·ligència dels espectadors. No és més benastruc el panorama que ofereix la televisió catalana, on s’ha substituït el rendiment econòmic sense regles ni cap mena d’ètica de les cadenes privades per una moralitat blindada a qualsevol instint primari a costa d’una programació indolent, de parvulari o geriàtric, per a tota la família. De què es queixa la Mònica Terribas quan parla de mirall trencat davant l’amenaça del retall pressupostari? Jo no veig la funció social de la televisió que reclama per enlloc. El seu és un al·legat erm, on l’únic que compta és la defensa de les essències pàtries. Més li valdria reflexionar sobre els motius que han originat la pèrdua de la vigoria del seu mitjà de comunicació en favor d’internet entre una bona part de la població.

I després està la pluralitat. A alguns polítics els costa de sotmetre’s als principis del periodisme, com si els mitjans de comunicació públics fossin de la seva propietat. És el que s’infereix del tuit d’aquest polític valencià de pa sucat amb oli que aquests dies ha suscitat la polèmica amb una reconeguda professional de la comunicació. Tota una declaració d’intencions de per on pensa passar-se el seu partit els acords respecte als informatius que tants esforços havien costat al seu dia així que governi. La història tornarà a repetir-se. No en tinc cap dubte!

––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

20.000 visites d'aquest viatge per la xarxa! Quina passada!!!