L'ESPERA

Foto: Imatges Google

El meu fill va dormir l’altre dia al carrer Nou de Sant Francesc, a casa del seu amic de l’ànima Martí Sánchez. L’endemà a la tarda vaig anar a buscar-lo i me’ls vaig trobar a tots dos jugant a pilota a la reformada plaça Joaquim Xirau, sota l’atenta mirada del Joan Anton, pare del Martí i bon amic meu. Seia en una de les cadires de ferro colat i fusta que formen part del flamant mobiliari urbà, i no vaig dubtar a seure jo també en una altra lliure entre ell i un senyor gran que fumava una fària, just al costat d’un tancat nou de trinca amb gronxadors per als nens més petits. Dirigint-me al meu amic, em va faltar temps per fer un elogi de l’olor que sortia del cigar, però l’ancià va interpretar les meves paraules com un retret i, molt educadament, em va dir que si no era del meu agrat no tenia cap inconvenient a apagar-lo. Ni ho somiï, li vaig venir a dir. A partir d’aquell moment, l’home no només intervingué en la nostra conversa sinó que va arribar a acaparar-la. Ens va parlar de la seva profunda coneixença del barri i va fer-nos cinc cèntims dels seus hàbits quotidians. Duia una existència rutinària; al matí, es limitava a satisfer algun encàrrec de la seva dona i a llegir el diari mentre es prenia un cafè en el pub irlandès de la plaça; a la tarda, acompanyava el seu nét als gronxadors i, custodiat per una cervesa a la terrassa del mateix pub, assaboria alguna de les seves fàries.

Al vespre, a la televisió, el Jaume Barberà entrevistava una nonagenària que havia tingut una vida molt intensa en l’àmbit de la medicina i que continuava en actiu passant consulta i escrivint assajos sobre la que havia estat la seva especialitat, l’obstetrícia.

Tot plegat, dues maneres ben diferents d’esperar, em vaig dir. I vaig recuperar un fragment d’un dels articles més genials del Javier Cercas. «Un dels descobriments fonamentals del segle XX –només comparable al de la relativitat– declara que l’espera és la condició essencial de l’home. L’Einstein que va formular aquesta veritat inapelable va ser Franz Kafka; després van arribar Beckett, Buzzati i la resta. Kafka diu que ens passem la vida davant d’una porta oberta que només està destinada a nosaltres i que, tanmateix, mai no aconseguim franquejar; Beckett diu que ens passem la vida esperant un senyor que no coneixem i que ni tan sols sabem si existeix; Buzzati diu que ens passem la vida esperant els bàrbars, i que quan arriben ens resulta impossible lluitar com valents contra ells, l’única tasca que podria justificar-nos. Tots tres diuen el mateix: viure consisteix a esperar, encara que l’espera sigui inútil o encara que no sapiguem el que esperem».