"COLLITA ROJA" PER A UN VI DE PRIMERA

Foto: R. Berrocal

Ahir vaig plegar de la feina deu minuts abans d’hora, vaig pujar a un taxi sense perdre ni un segon i un taxista eficient i silenciós que travessà L’Eixample de dalt a baix a tot drap em deixà a l’entrada de la Barceloneta en un tres i no res. Tot i així,... merda! Havia fet tard. La NegrayCriminal no només era plena com un ou sinó que l’acte que acollia estava mig començat. La Cristina Fernández Cubas, una de les millors prosistes en llengua castellana d'aquest país i amiga íntima de la Montse Clavé, la llibrera, va ser la primera a avorrir-se'n, ja que gairebé va topar amb mi mentre sortia escopetejada sotjant amb una mirada idèntica a la del Martin Feldman, el del jovencito Frankenstein, la copa a la taula de begudes habilitada al mateix carrer de la Sal. Davant la impossibilitat de colar-m’hi, em vaig apropar al Daniel Vázquez Sallés, el fill del Manuel Vázquez Montalbán, que prenia notes com podia en un minúscul bloc des del llindar de la porta. Però, debades. La seva lletra de metge frustrava qualsevol temptativa de còpia. Així que, amb un cert desesper, també vaig optar per dirigir-me a la taula de les begudes del carrer a fi de mullar la gargamella. Ai las!, nou desengany: la Cristina Fernández Cubas havia agafat l’última copa de vidre neta. Litres de bon vi sobre la taula, i jo sense poder testar-lo. Deu euros de taxi per no res! Em sentia com un pària de les illes –el Joseph Conrad no ho hauria dit millor–, cec, sord i amb la gola seca.

De cop i volta, quan ja em plantejava marxar, el tap es va desnuar. Via lliure! Immediatament, em vaig arromangar per fer de periodista. S’acabava de presentar un vi i en volia conèixer de primera mà tots els detalls. Els conferenciants encara no s’havien mogut del seu lloc, de manera que amb una desimboltura impròpia de mi vaig anar de pet cap a ells. Es deien Ramon Parera i Jordi Arnan i s’havien desplaçat a Barcelona des de la finca Can Comas, pertanyent al celler Pardas de Torrelavit, a la comarca del Penedès. Després de nou anys d’amanyagar els seus vells ceps de raïm sumoll i de conrear-los a peu i sense pesticides, havien aconseguit elaborar a la fi un vi per a paladars exigents. Els seus rostres no amagaven la satisfacció. «I és que –van dir a l’uníson– si Josep Pla afirma que un pagès és un pagès i només que un pagès, nosaltres afirmem que el sumoll és un sumoll i només que un sumoll: únic i inimitable». Un vi que, com a bons coneixedors del gènere negre i admiradors del Dahiell Hammett, han tingut l’encert d’anomenar Collita Roja. Que vagi de gust!