EL FUTUR SE'M RESISTEIX

Foto: Imatges Google

Tres anys enrere, emparat en la meva condició d’autònom, em vaig apuntar a un d’aquests cursos que no sé ben bé en virtut de quina mena d’acord subvenciona en els últims temps el sindicat CC.OO. Era de Photoshop, un programa de retoc fotogràfic digital, i tenia una durada de cent vint hores, repartides en tres mesos. Recordo que el primer dia de curs no hi vaig assistir perquè em vaig equivocar amb l’adreça i em vaig perdre. Val a dir que vaig pagar ben cara aquella absència. Tot i que es tractava d’un curs per a principiants, la majoria de companys provenia de l’àmbit dels mitjans audiovisuals, per la qual cosa el professor va imposar un ritme d’aprenentatge que em resultava impossible de pair. Hi vaig estar arrossegant-me des del principi fins a la fi. Mentre la resta progressava adequadament, jo em vaig estancar, de tal manera que va arribar un moment en què, a cada classe, el professor es veia obligat a fer un alto en les seves explicacions col·lectives per capbussar-se uns minuts en el meu naufragi i tornar-me a deixar a flor d’aigua. No tinc consciència d’haver rebut mai abans una cura d’humilitat com aquella. Ara bé, em va servir per entendre què devien sentir alguns companys del col·le quan de petits els titllàvem de beneits del cabàs. 

Avui a la feina m’ha tornat a passar si fa no fa el mateix. Aquesta setmana hem estat fent el que s’anomena la migració al núvol –sic y buf!–, una pràctica que d’un temps ençà duen a terme les empreses i que consisteix a traslladar tots els serveis informàtics tradicionals en una mena de limbe zenital, o el que és el mateix, en un enorme centre de dades virtuals, protegit per fortes mesures de seguretat, amb la finalitat de fer accessible tota la informació des de qualsevol dispositiu amb connexió a internet. Parlant clar i català, hem estat donant el passaport als discs durs dels nostres ordinadors per anacrònics. Aquesta migració ha comportat, alhora, un canvi en el nostre servidor de correu. D’ara endavant treballarem amb Gmail en comptes de l’Outlook actual. I aquest matí precisament ha vingut un informàtic amb botons de puny i brillant a l’orella per posar-nos-en al corrent. Eren tres hores de classe voluntària i confesso que hi he assistit amb la millor disposició. Però als cinc minuts ja m’havia perdut i, com que no crec que hagi dormit més de setze hores en el que portem de setmana, m’he vist negre –gairebé perdut– per no capcinejar. El meu trist paper contrastava d’allò més amb la passió dels meus companys, fascinats per una eina destinada a afavorir-los (a afavorir-nos) la vida laboral. Crec que he estat l’únic a no fer cap pregunta. M’he sentit impotent i, en un moment donat, m’ha agafat la pataleta i ha anat d’un pèl de no aixecar-me de la cadira i proferir: «Suposo que ara que tindreu més temps lliure podreu llegir el Lawrence Sterne, el William Faulkner o el Guy de Maupassant, oi?». Sí, sé que hauria resultat patètic però no trobo un altre lloc més que la literatura per plorar la meva frustració. Sóc un tros de quòniam en qüestions informàtiques i resto a mercè d’una mà amiga que vulgui treure’m d’aquest pou. Companys, tingueu paciència amb mi!