DECLARACIÓ DE GUERRA

Foto: Imatges Google

Quan es va incorporar als nous plans d’estudis d’aquest país l’assignatura d’educació per a la ciutadania, l’antropòleg Manuel Delgado va escriure un article lúcid però importú que, como no podia ser d’una altra manera, va passar desapercebut. En ell venia a dir que l’assignatura en qüestió era en realitat una educació de i per a la hipocresia social. Sostenia que la seva pretensió era únicament aconseguir que les persones arribessin a saber contestar; és a dir, que aprenguessin a manipular un llenguatge políticament correcte que permetia “quedar bé” i presumir de ser “sensible” i “conscient” davant dels problemes que pateix la societat. Res més que això. Que aquests individus convenientment educats arribessin un dia a discriminar o a maltractar els seus semblants, o a fer que se sentissin inferiors, era del tot irrellevant. L’important era que, en el moment de relacionar-se amb els seus congèneres, estiguessin en condicions d’exhibir-se com a paladins dels drets humans, de l’equitat dels dos sexes, de la pau universal, de la sostenibilitat del planeta i de la fraternitat entre pobles i cultures. De tal manera que la persona no educada en ciutadania semblaria ximple i obtusa perquè diu el que pensa en comptes de pensar el que diu. Malauradament, enfront d’aquesta exhortació constant a valors democràtics i humanístics abstractes –valors que conceben la vida en societat com una qüestió merament teòrica, d’esquena a un món real–, en Delgado es temia el pitjor: que cap dels educats en ciutadania s’acabés qüestionant les estructures que fan injusta la societat, ni denunciés com van arrelant noves formes de conformisme i submissió. “Ara bé –deia amb ironia–, s’haurà assolit un gran objectiu: el de que, en un món on prolifera l’augment de la misèria, el sofriment i la postergació, creixin i es reprodueixin homes i dones veritablement virtuosos”.

Aquesta matinada, els nostres quatre, cinc o sis nous veïns suecs del pis de sota –no sé del cert el nombre, perquè tot i ser llogaters crec que han començat a rellogar habitacions–, educats en l’exquisida ciutadania del primer món, celebraven la seva enèsima i sorollosa festa, malgrat les repetides denúncies dels veïns i la presència policial en dues o tres ocasions, quan la meva dona ha sortit del llit i, amb un emprenyament de mil dimonis, ha baixat, descalça com una zíngara, a esbroncar-los. Han trigat a donar la cara però, finalment, ha sortit un d’ells (abillat amb un ridícul gorro de llana) i amb el millor dels seus somriures li ha dit el mateix de sempre:

– ¡Lo siento muchísimo! Yo soy el culpable de todo. Le prometo que no volverá a suceder.   

– ¡No me vengas con monsergas, cínico de mierda! Si queréis guerra la vais a tener.        

De ben segur que, si hagués contemplat l'actuació, el Manuel Delgado s’hauria sentit orgullós d’aquesta ciutadana ximple i obtusa.