NO M'OBLIDO DEL CHARLES LAUGHTON

Foto: Imatges Google

Sec d’idees, estava fumant amb resignació un caliquenyo (el pressupost no dóna per a més) a l'estudi quan, inesperadament, hi han comparegut uns llavis molsuts, clars com la llum del dia malgrat la nocturnitat del moment. Sento decebre-us! Lluny del que pugui semblar, ni pertanyien a una vestal luxuriosa ni han donat peu a una tòrrida història. N’era el propietari l'actor Charles Laughton, i pipaven un havà de volum respectable. La memòria m’ha obert el plànol de l’escena i m’ha permès visualitzar l’intèrpret anglès de cos sencer, vestit amb roba elegant, darrere d’un buró, en un luxós despatx folrat amb fustes fines. De cop i volta, ha entrat una infermera abillada amb una còfia i li ha arrabassat el cigar amb fermesa. Es tractava de l’actriu Elsa Lanchester, l’esposa d’en Laughton a la vida real. Jo no sé si les seves tensions matrimonials –és sabut que l’actor tingué notoris flirts homosexuals– van influir o no, però el cas és que per a mi aquest instant que acabo de treure del meu magatzem d’imatges imprescindibles és, sense cap mena de dubte, un dels grans moments quotidians de la història del cine. Com ja haureu deduït –potser no–, estic parlant de la inoblidable pel·lícula Testimoni de càrrec, d’en Billy Wilder.

Els cicles televisius, cada cop més raquítics (per no dir inexistents), han deixat parcel·les irrecuperables. La primera de totes va ser la del cinema mut, desaparegut per sempre més. I ara, víctima de l’afany de corc de la impopularitat, li ha vingut el seu Sant Martí al dels anys quaranta, cinquanta i gairebé seixanta. Els crítics joves, obstinats a fer de cronistes de l’actualitat i, com a molt, a rememorar les pel·lícules de la seva infantesa, és a dir, les dels anys vuitanta, tampoc no contribueixen gaire a redreçar aquesta situació. De manera que m’ha vingut de gust (per no dir que és un autèntic honor) portar al bloc aquest actoràs. Un Charles Laughton que, segons explicava la seva muller, va sentir-se tota la vida acomplexat amb el físic i que, fins i tot, va arribar a desistir d’obrir-se pas en el cinema. Però, irònicament, el seu cos va ser la clau del seu triomf, ja que li va permetre abastar una sèrie de papers vedats als galans del moment. De manera que, als trenta-tres anys, aconseguí l’Oscar per una fenomenal interpretació a La vida privada de l’Enric VIII. Dos decennis després, consagradíssim com a actor, va provar fortuna com a director en una pel·lícula que si bé no va assolir l’èxit comercial ha passat a la història del cinema americà com una obra mestra absolutament única: La noche del cazador (titulo en castellà perquè em costa escriure La nit del caçador). Laughton no va tornar a dirigir més –una altra ironia de la seva biografia–, si bé el resultat de la seva creació el convertí en unànime autor de culte per a les minories. Clar que encara faltava la guinda: l’esmentada Testimoni de càrrec. Recordo que la vaig veure en família una llunyana nit de joventut al sofà de casa, i ningú no va obrir la boca fins que el Laughton i la Lanchester, advocat i infermera, no van sortir abraçats de la sala del tribunal on acabaven d’absoldre el Tyrone Power davant de l’alleujament de la seva acusadora, la Marlene Dietrich. Jo crec que va ser la primera vegada que vaig agafar consciència de la sublimitat del cinema.