SEPULTURA DE BAVA I CASPA

Foto: Imatges Google

Deu dies després de la consecució de la Champions League de futbol, la societat catalana continua amb el pitet posat. Els mitjans de comunicació, però, han deixat d’analitzar al detall com es va concretar l’apoteosi final per parlar-ne amb tots els ets i uts de la gestació de l’èxit. Ens trobem, doncs, en la fase fetal d’un procés vivencial a la inversa, abans que mori definitivament la temporada. A veure si és veritat i ens deixen en pau d’una punyetera vegada!

Dic això perquè aquesta tarda tots els treballadors de la meva agència de comunicació, InterMèdia –així és com es diu, per si no ho havia dit encara–, hem rebut un correu del director en què se’ns instava a llegir amb atenció un reportatge que ha aparegut avui al diari Ara sobre les concomitàncies entre una colla castellera, la dels Castellers de Vilafranca, la millor de l’actualitat, i el Barça de Guardiola. Res que no ens hagués explicat ja el 30 minuts del passat diumenge, amb la intervenció estelar del científic i el filòsof catalans per antonomàsia –el Jorge Wagensberg i el Josep Maria Terricabras–, a més d’un antropòleg no tan conegut, el Jordi Salvador. El programa començava així: «Conciliar les prioritats individuals i les col·lectives sempre ha estat un dels reptes socials més difícils d’assolir. No és fàcil trobar referents. És possible que això ho hagi aconseguit el Barça de Guardiola? Pot ser un referent en altres àmbits socials?». «Naturalment que sí –deia el científic–; el Barça pot ser perfectament un referent científic. És un col·lectiu de persones i del seu èxit o fracàs en podem treure conseqüències per a la resta de les organitzacions socials, ja siguin una fàbrica, una entitat financera, una nació o una comunitat de veïns». El filòsof es mostrava un pèl pessimista: «El model de Guardiola implica ser bons individualment i estar disposats a fer un sacrifici col·lectiu. I això és difícilment aplicable en una societat tan individualista com la nostra. A més, caldria analitzar si l’admiració que ha desencadenat aquest equip de futbol no es basa únicament en els resultats». Quant a l’antropòleg, es feia ressò dels valors de superació, de treball en equip i d’humilitat. «Per això en Guardiola és santificat, perquè predica uns valors que la societat no té. L’aura d’aquest entrenador està sacralitzada, es troba en el pedestal dels mites del barcelonisme i la catalanitat».

Què voleu que us digui! Per a mi, pura xerrameca! I caspa, molta caspa! I un gran candor el dels executius d’aquest país que, a més d’enviar correus als seus treballadors, fins i tot estudien el fenomen en les escoles de negocis. De fet, em sembla que no hi ha cap entrenador en la història moderna d’aquest club que no hi hagi aconseguit títols. Aquí el que de debò importa és la pela. I sense treure-li mèrits al Guardiola, a vegades oblidem que el Barça és un dels tres clubs més rics del món. I aquesta dada, vulguis que no, implica que el fracàs resulti gairebé tan difícil com l’èxit. Per cert, quan cobra el Guardiola? Sis, deu, dotze milions d’euros? Que li diguin a un mileurista que s’apliqui el cuentu té delicte!