LA REBEL·LIÓ DE LES FOTESES

Foto: R. Berrocal

La trava desllorigada de la porta del conductor és a l’automòbil el que el colze de tennista a l’ésser humà. Un esgavell que té el seu origen en l’acte repetitiu d’obrir-la i tancar-la i que s’esdevé en els vehicles de representants o repartidors més que no pas en els de qualsevol altre professional. Com el colze de tennista, no és greu però sí molt fastidiós, fins arribar a treure de polleguera el damnificat. Jo l’he patit almenys en tres ocasions. En dono fe d’haver vist la padrina quan, ja amb un peu fora del cotxe a punt d’abandonar l’habitacle, la porta ingovernable ha tornat cap a mi bruscament i m’ha colpit la canyella amb traïdoria. No cal dir que, a fi d’evitar ensurts innecessaris i dolorosos, a més de l’enuig corresponent, la lògica solució és acudir immediatament al mecànic i oblidar-te’n (de nou). De fet, sempre m’ha agradat pensar que aquesta inhabitual rebel·lió de les coses nímies respon, precisament, a una crida per reivindicar-se davant nostre (amb modèstia –tot s’ha de dir–, conforme a la seva naturalesa). Perquè, a qui no li ha martiritzat alguna vegada, davant l’aigüera dels plats bruts, el petit tall al descobert en una falange de la mà que agafa l’esponja en establir contacte amb l’aigua calenta, o la rascada al nas del metall per la pèrdua de la protecció plastificada de la ullera? Recordo un director comercial que persuadia els seus venedors amb la següent frase: «Quan estigueu davant del client no oblideu mai la falca dels avions». Malauradament, la seva lloable filosofia dels detalls no va impedir-ne l’acomiadament al cap d’uns mesos. Clar que, en justa compensació, l’empresa que el despatxà va acabar sent absorbida poc temps després per la seva principal competidora.