LLIBERTAT PER CONVIVÈNCIA

Foto: Imatges Google

Acabem el decenni amb un nom, el de Wikileaks, però pocs són els que coneixen exactament a què fa referència i, molts menys encara, el que corre pels seus budells. La mateixa definició de la Wiquipèdia, lluny de resultar aclaridora –«una organització mediàtica internacional sense ànim de lucre que publica a través del seu lloc web informes anònims i documents filtrats amb contingut sensible en matèria d’interès públic, preservant l’anonimat de les seves fonts»–, dóna peu al neguit. Immediatament sorgeixen preguntes com «què carai és això d’una organització mediàtica internacional i qui en mou els fils?», «els informes i documents filtrats tenen de debò un interès públic?», «què hi ha de veraç en aquest suposat altruisme que es pregona a quatre vents?», o «són fiables aquestes fonts anònimes que amb tanta cura s’intenta salvaguardar?».

Alguns argumenten que en una societat lliure tothom hauria d’entendre que tenim dret a conèixer la veritat de les coses. A mi, en qualsevol cas, els dubtes em provoquen tant de vertigen com la quantitat de documents que s’han fet públics aquests darrers dies. Un té la sensació que, de manera impredictible, s’han obert de cop una multitud de fronts que poden fer trontollar encara més la fràgil harmonia del planeta i que, per les seves fatídiques conseqüències, invaliden a l’instant les intencions filantròpiques inicials.

Ningú no pot negar que, si més no, és estèticament lleig que tot arrenqui de la delació d’un acuseta despitós i que la informació es llenci sobre la taula de l’opinió pública amb la mateixa barroeria que un tros de carn crua a la gàbia d’un lleó. Per no parlar del caire dels propis informes revelats. Ha aportat Wikileaks algun descobriment que desconeixíem o, com a mínim, aliè al que ja intuíem? No sé; penso que, en alguns casos, la prudència és la millor aliada. I aquest n’és un. La llibertat també ha de tenir uns límits. És un sacrifici indispensable si es pretén mantenir la convivència.