MESSI, PILOTA D'OR

Foto: Imágenes Google

Vaig engegar el televisor justament quan el Pep Guardiola començava a pronunciar –en català, castellà i anglès– la màgica frase «El guanyador és... ». A l’instant, pel meu cap van desfilar tots els espais que la setmana anterior, a la premsa, a les ràdios i a les televisions, els havien dedicat a dos dels tres candidats a guanyar la Pilota d’Or, el Xavi i l’Iniesta. Recordo que en el torcebraç nacionalista, el bàndol català apostava clarament pel primer, mentre que l’espanyol s’inclinava al segon. Per això, no sé si perquè no estava prevista en el guió, em va resultar decebedora, gairebé impúdica, la victòria final del tercer aspirant, el Leo Messi. A jutjar per la fredor del mateix Guardiola en anunciar el nom del guanyador, jo crec que fins i tot a ell li va saber greu que el premi fos per a l’argentí. 

Quan, a continuació, va aparèixer a la pantalla el prestidigitador políglota Joseph Blatter, màxima autoritat de la FIFA, vaig entendre que l’elecció havia estat sàviament meditada i que responia al ferm propòsit de prolongar l’hegemonia del futbol sobre la resta d’esports gràcies a un jugador com no s’ha vist cap des de l’època de Maradona. Per tant, vaig haver d’acceptar amb esportivitat que aquest Messi voraç i saturnià s’acabés empassant com si res els seus germans grans de ventrada. Així de dolorós ha estat i serà sempre –ple de víctimes llunyanes i properes–, el camí del triomf. 

Ahir, mirant-me de gairell el fantàstic trio de butxaca en el partit coper entre el Barça i el Betis, em va donar per pensar que no es pot premiar el peix per saber nedar i que l’èpica es troba en el nen que aconsegueix sobreposar-se a l’enyorança de Fuentealbilla o en el cervellet que s’obre pas entre cames musculoses. Això va ser fins que la Puça va començar a fer de les seves i amb el gratament se’m va desprendre la crosta de recel.