ROBERTO ALCÁZAR & PEDRÍN

Foto: Ricard Berrocal

Sento recança d’haver de dir-ho però s’ha de reconèixer que Planeta De Agostini, amb els seus col·leccionables, aporta el seu òbol en l’íntim desig de canvi que, amb vista al futur immediat, molts barrinem durant les dues ocasions anuals susceptibles de pertorbar la nostra rutina: la tornada de les vacances estivals i, com ara, l’arribada del nou any. A risc de ser titllat de ximple, trobo admirable l’astúcia depredativa d’aquesta editorial per enxampar gent amb la guàrdia baixa. És més –no ho amago–, amb la compra del primer volum de les aventures completes de Roberto Alcázar y Pedrín que aquests dies treu el cap pels quioscos, jo mateix he caigut en el seu precís parany. Fins aquí els meus elogis al susdit gegant de l’edició. Avui, però, vull centrar-me únicament en el còmic que l’any 1940 van crear Juan Puerto, fundador de l’Editorial Valenciana, i el seu cunyat, l’il·lustrador Eduardo Vañó, i del qual en gaudírem, juntament amb altres exquisideses sorgides també de la mateixa fàbrica (El Guerrero del Antifaz o El Pequeño Luchador), algunes generacions privilegiades de nens al llarg dels trenta-sis anys ininterromputs en què es va publicar. No exagero quan dic que aquelles historietes gràfiques van tenir una influència tan decisiva en la meva formació personal com la pròpia escola, ja que, a més de fer-me encuriosir per exòtics indrets del planeta, van conformar uns valors ètics –de justícia, companyonatge, honorabilitat,...– que, posteriorment, han custodiat sempre els meus actes. Igual que els de tots aquells que van apropar-s’hi amb una mirada neta, apassionada i sense embuts. Per això em sento vexat pels bajocs de torn que desacrediten Roberto Alcázar en qualificar-lo de vehicle propagandístic del règim franquista. Obliden, però, un petit detall: el principal guionista de la sèrie, José Jordán Jover, era un antic comandant de l’exèrcit republicà represaliat precisament pels franquistes.