PEIXOS ABISSALS

Foto: Imatges Google

La meva amiga Karina m’explica que l’altre dia el seu fill de set anys, el Jan, amb el seu inseparable company de fatigues Martisánchez –nom i cognom en un tot indissoluble, per tal de diferenciar-lo del Martísoler i del Martíaymerich, els altres dos Martís de la classe–, va anar a preguntar-li què eren els peixos abissals. Es va quedar garratibada. De fet, tampoc ella no en tenia ni idea. Així que tots tres van acabar davant l’ordinador –les enciclopèdies, mal que em pesi, buààà!, estan condemnades a les golfes– a fi d’aplegar informació sobre la fauna de les profunditats marines. Sembla que van passar-se mitja tarda la mar d’entretinguts i que, fins i tot, les consultes els van dur directament a animals llegendaris, com el chupacabras o el big foot (si és que per si mateixos no en són, de llegendaris, els peixos abissals). Confesso que em va fer una mica d’enveja sentir-la ja que també jo hauria rebut amb entusiasme la sol·licitud del meu fill. Ja arribarà l’ocasió. Segur que sí. El cas és que, actualment, són tantes les col·leccions d’imatgeria fantàstica de plàstic siliconat que conviuen en l’univers dels infants –Gormiti, Pokémon, Bakugan, Xeron, Ben10 Alien Force o Insectos mutantes– que un es passa el dia sentint a parlar de «pokémon evolucionats», «Helios, el señor de los cielos», «Dédalo, el subterráneo» o «Onírikos, el pánico oscuro». Només espero que, tard o d’hora, aquest poti-poti de ciència, mitologia i bellugadisses llengües mortes que, ara per ara, bull en el cervell dels nostres fills agafi forma concreta i en puguin treure l’entrellat.

Però, tornant als peixos abissals, així que la Karina m’explicava la profitosa tarda amb els nens, no he pogut estar-me de pensar en el calamar gegant i en les lluites a mort amb el catxalot en la foscor d’una fossa marina. I, a part de Moby Dick, amb la qual tinc contreta l’obligació de llegir-la abans de morir-me, de seguida m’ha vingut al cap una meravella recent, Leviatán o la ballena, de l’anglès Philip Hoare. Però, sobretot, ha emergit majestuosament el senyor Freile, el meu gestor fiscal –el de les mans de Josafat–, i la terapèutica respiració de cetaci –no té nas sinó espiracle– que em fa acudir amb qualsevol excusa, com un posseït, a la seva consulta quan els problemes em persegueixen. Ara bé, em guardaré molt de dir-li que no només assessora sinó que cura perquè no vull que em cobri el doble.