L'ALETEIG D'UNA PAPALLONA EN L'ECONOMIA MUNDIAL

Foto: Imatges Google

El batement d’ales d’una papallona al Brasil, pot provocar un tornado a Texas? Aquesta bella frase, tan poètica i filosòfica, que el matemàtic i meteoròleg Edward Norton Lorenz va traduir en un model científic capaç de canviar la manera d’entendre la natura i que, amb una extraordinària clarividència a l’alçada de la relativitat i de la física quàntica, va permetre fer confluir dos conceptes tan aparentment antitètics com determinisme i caos, torna a estar més vigent que mai. «L’efecte papallona», que és com en realitat es coneix la seva teoria, pretén establir matemàticament com es mou l’aire en l’atmosfera, però acaba per descobrir l’essència del caos. Ho va explicar aquest científic americà l’any 1963 argumentant que l’esmentada essència «estudia la propietat que caracteritza un sistema dinàmic, on la majoria de les òrbites manifesta una sensible dependència». És a dir, el caos, imprevisible per si mateix, està determinat per una elevada quantitat de petites variables que alhora s’influeixen entre si.

Aquesta idea, que en un principi va néixer per explicar el comportament del clima, tingué una repercusió tan gran que, posteriorment, es va utilitzar en altres àrees del coneixement, com per exemple en les ciències històriques o en l’estudi de la voluble i caòtica economia.

Doncs bé, explico tot això per tal de denunciar el que està passant de manera cada cop més sovintejada amb algunes pràctiques deslleials –per no fer ús directament del concepte de desvari energètic, social i ecològic– en l’àmbit de la indústria alimentària. A Xile –com explica molt bé l’activista Gustavo Duch–, el sorell ha estat el peix tradicional en la cuina de la majoria de llars autòctones i una valuosa font de treball per a la gent del mar. Però això s’ha acabat. Des de fa unes setmanes, se n’ha apujat tant el preu que n’impedeix el consum. La raó? Sembla que, d’un dia per l’altre i a causa del caprici d’algú, aquest peix s’ha començat a utilitzar per atipar el salmó amb el qual, al seu torn, s’elaboren pinsos per alimentar el ramat europeu. Tot plegat, a fi d’enriquir les millors corporacions del sector. El problema és que, de casos com el del sorell, el món en va ple.

L’aleteig de la papallona del creixement econòmic ha implantat un model de negoci alimentari basat únicament en el volum de producció immediat, però sense mesurar altres variables infinitament més importants, com ara la desaparició de llocs de treball, la concentració de terres i rendes en unes poques mans en perjudici de la majoria o el risc d’exhaurir la font originària de riquesa –el cas del sorell de Xile–. Són faves comptades! Resulta impossible mantenir un planeta amb recursos limitats però amb un model de creixement ilimitat. Ens ho hauríem de fer mirar si no volem que un tornado de conseqüències imprevisibles posi en perill l’existència de les generacions futures.