GENT IMMORTAL DE LA MEVA CIUTAT

Foto: Imatges Google

L’altre dia llegia una novel·la en què es feia menció del gosset de Blackfriar, un llegendari terrier que al segle XIX va estar-se catorze anys vetllant la tomba del seu amo i que, d’ençà d’aleshores, té un monument dedicat a Edimburg. Si bé no crec que arribi a merèixer el qualificatiu d’heroi anònim, sí que és digne de figurar com a mínim en la llista d’aquells que per algun motiu contribueixen a conformar la personalitat d’una ciutat. Salvant les distàncies, a Barcelona trobaríem casos anàlegs a Les Rambles, com el de la Dolors Bonella, la monyos, una costurera veïna del carrer de la Cadena que, arran de l'atropellament mortal de la seva filla, va embogir de tal manera que es passejava per la notòria rambla cantant i ballant a la primeria del segle XX. La seva popularitat va donar peu a l’expressió «ésser més famós que la monyos». No era menys conegut el José Pérez Ocaña, pintor naïf i polèmic transvestit, el qual, amb les seves ànsies de llibertat, sacsejà la transició espanyola vestit de dona.

Suposo que cada barceloní guarda en l’inconscient individual algun personatge que al seu moment no li va passar per alt. A mi, de petit, em causaren una profunda impressió –i un temor cerval– els quadrillers del meu barri, el ratia, el peseta i el chenano. Ara bé, qui sempre torna a la memòria és un jove vagabund alienat al qual anomenàvem el italiano perquè no enteníem ni un borrall del que deia i que, de tant en tant, ens sorprenia amb una atlètica cabriola. La llegenda deia que vivia en una cova de la muntanya de Torre Baró i que s’alimentava de nens. 

Quan vaig començar a eixamplar el meu horitzó geogràfic i baixava en metro al centre, no va passar-me desapercebut un home de mitjana edat, alt com un Sant Pau i molt ben vestit, que cantava òpera a l’andana del Passeig de Gràcia. Tot feia pensar que, com en algun dels casos anteriors, també ell era tocat del bolet. Mai no vaig ser capaç d’esbrinar-ho.

Ara bé, a Les Rambles és on sens dubte he anat trobant la fauna amb més opcions de convertir-se en immortal. Fins no fa gaire he tingut un bon pòquer d’assos ben a prop de casa. Per començar, i a causa de la seva dilatada presència en el temps, qui s’ha guanyat amb escreix el meu respecte ha estat el sòrdid i dissuasiu captador de clients –més que no pas relacions públiques– de la pelleteria situada Rambla dreta amunt, el qual et convida a pujar al primer pis amb veu i esguard de Corleone (la mítica família mafiosa creada pel Mario Puzo) perquè li facis una ullada al gènere. Malgrat la simpatia jo no les tinc totes i ni pagant-me un dineral m’atreviria a traspassar la porteria de l'edifici! A l’altra banda del carrer, a l’illa principal, un altre habitual fins fa poc era el Maradona de La Rambla, veterà de l’acrobàcia futbolística amb moltíssima més personalitat que els seus dos èmuls: el Ronaldinho i el Messi de La Rambla. On vas a parar. Uns metres més enllà, al costat de Canaletes, té el seu negoci obert des de fa més de vint anys el Víctor Núñez Laforet, l’enllustador de La Rambla, qui marxà al Perú amb la guerra i no tornà fins a la mort d’en Franco. I per acabar no vull descuidar-me de la parella de xinesos que, en qualitat d’estàtues humanes, representen dos soldats japonesos de bronze. No tindrien res de particular si no visquessin a la plaça dels Àngels i no m’haguessin permès de veure la tramoia del seu numeret. Mentre que de cara al públic ell sembla l’oficial d’alt rang i ella una recluta desmanyotada –a la manera del soldat Svejk del txec Jaroslav Hasek– , així que tornen a l’anonimat en treure’s l’uniforme ell minva de cop i ella adquireix tal noblesa que no puc més que titllar-la de la xinesa de Barcelona.