26 d’oct. 2011

IMPOSTURES

Foto: Imatges Google
La noia de les botes Dr. Martens granats que seu al pedrís de la font amb laxitud simulada no és més que una lladre de postures. Se n’ha apropiat de la del Brad Pitt a Thelma & Louise. L’entenc. A mi també em va enlluernar quan el vaig veure per primera vegada arrepapat al Ford Thunderbird blau metal·litzat de la Susan Sarandon. Durant uns segons, vaig voler ser ell. Però la imitació m’amoïna massa. Si et descuides, pot arribar a desposseir-te de la personalitat. Clar que en la societat en què vivim és gairebé impossible nedar contracorrent. A veure qui és el guapo que té el valor de mostrar-se tal com és –o, més ben dit, tal com li agradaria manifestar-se– en els cercles socials de costum. La cautela, la por, el prejudici infundat o, simplement, la nostra projecció cap a l’altri, són un llast insalvable.     
Però no som només nosaltres. És també tot allò que passa pel sedàs de l’ésser humà. N’hi ha casos a betzef, com el del cava, per posar un exemple ben nostrat. Algú és capaç de trobar un producte tan postís com aquesta beguda escumosa sorgida dels excedents de raïm d’una zona vitivinícola sense cap virtut destacable? Me’l bec, faltaria més!, però enyorant un bon xampany francès i sabent que no seré jo qui tiri per terra un negoci rodó gestat amb summa intel·ligència. Que el boicotegin uns altres.
I què dir de la fruita que passa per ser ecològica quan també conté pesticides, igual que la que ens venen sense tantes ínfules. Sí, Oriol, tot és una gran farsa. Com els ocells cantadors dels concursos, dopats fins al capdamunt –ho he llegit al diari–.
I ara, ara aquesta tesi doctoral de l’andalús Agustín Cócola que demostra amb proves gràfiques concloents i irrebatibles com és de fals el barri Gòtic, l’orgull de la nostra ciutat. Un invent de la Renaixença minuciosament ordit per la Lliga Regionalista i un grup d’arquitectes de renom per situar Barcelona en el mapa del turisme internacional. Només cal veure la Catedral abans de la reconstrucció pagada pel banquer i polític Manuel Girona. O el pont del carrer del Bisbe, que pertorbà Le Corbusier fins a dir-ne una de fresca: «Com és possible que al mig del vostre admirable gòtic hagi pogut sorgir aquell pont florit, nou i podrit?».
Novament La invención de Morel, de l’Adolfo Bioy Casares, i la frustració del protagonista en comprovar que la realitat de l’illa a la qual ha arribat no és més que un gran holograma. Si fa no fa com la nostra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada