AL DARRERE DEL RAIG VERD

Foto: Imatges Google

De petit no vaig arribar mai a En Patufet i quan ho vaig fer amb el Cavall Fort ja era massa tard: estava tan acostumat a les exquisideses en l’altra llengua que no em va fer el pes de cap manera. Ara bé, tinc l’absoluta certesa que la primera vegada que vaig sentir a parlar del raig verd va ser d’haver-ho llegit en algun fascicle d’aquella col·lecció (potser en una historieta dels Bufanúvols?). Així doncs, quan més endavant em va caure a les mans l’exemplar-resum de Joyas literarias corresponent al llibre El rayo verde del Jules Verne, jo ja hi estava familiaritzat. Crec que l’argument d’aquesta novel·la no era res de l’altre món, però explicava la història de la difícil recerca per paratges escocesos plens de boira d’un bell fenomen òptic que només apareix quan es pon el sol i que té la virtut d’omplir de felicitat i de sort qui aconsegueixi observar-lo. Curiosament, si bé la protagonista fracassa en la seva temptativa, acaba a la fi satisfent el seu anhel: trobar l’amor de la seva vida. Per cert, no recordo una altra novel·la del visionari autor francès en què aquest sentiment estigui tan present. (Em consta també que a mitjan anys vuitanta el cineasta Eric Rohmer va fer una pel·lícula inspirant-se en el llibre però no puc dir-hi res perquè no la vaig veure.)

El cas és que, com que em considero un admirador entusiasta de l’obra del Jules Verne, mai no m’ha deixat d’interessar el fenomen que esmentà a la novel·la homònima. Per això he procurat seguir-ne la pista al llarg del temps (sense gaire sort, tot s’ha de dir). Ara fa cosa de set anys, però, en una contra de La Vanguardia, hi va tornar a aparèixer arran d’una entrevista a la pintora apàtrida Dagmar Bergman. Quan vaig saber que l’artista gaudia de l’estranya reputació de perseguidora plàstica de ‘le rayon vert’ i que, al darrere de les passes d’en Verne, un bon dia decidí anar a viure a l’illa de la Reunió, em va assetjar una enveja incontrolable. Desconec si ha aconseguit el seu objectiu però el fet que disposi d’una oportunitat diària em neguiteja d’allò més. Perquè, sigui com vulgui, hi ha una cosa innegable: la veracitat del raig verd. Quant a la llegenda, atès l’alt percentatge d’encert dels vaticinis d’en Verne, no és del tot descartable. Us imagineu la felicitat completa d’un dia per l’altre? Jo, per si de cas, no deixaré de mirar l’horitzó sempre que pugui a l’hora foscant.