UN ESBÓS SOBRE L'AMISTAT (I II)

Foto: R. Berrocal

(... Ve de fa dos dies)

Ben Jelloun comença aclarint que sempre ha seguit al peu de la lletra el vell consell d’en Ciceró, qui convida a situar l’amistat per damunt de qualsevol altre aspecte de la vida, «ja que no hi ha res tan conforme a la naturalesa ni tan convenient en la prosperitat i en la desgràcia».

Llegint aquest llibre savi i alhora trist –a vegades hi ha un pòsit de desesperança i de retrets que em recorda el d’un compatriota seu, Mohammed Chukri–, arribo a la conclusió que l’amistat només és possible si l’atenció que es presta a l’altre és recíproca. Per tant, no pot donar-se si no hi ha implicades persones bones. Poc importa que els amics tinguin flaqueses i defectes. Al cap i a la fi, ningú no és un sant o una estàtua. Així mateix, es caracteritza per la integritat, la sinceritat i la manca de segones intencions. Sense oblidar la disponibilitat, la presència i una lleialtat amb naturalitat. Exigeix generositat, fidelitat infrangible, confiança, transparència i franquesa. I, per descomptat, no exclou ni la possessió ni la celebració. Tot un catàleg de virtuts a la manera dels personatges del Jules Verne. (És per això que m’agrada tant.) I és que els amics són el nostre patrimoni.

L’amistat no admet que s’infringeixin les normes. Ni tan sols una mentida insubstancial motivada per l’orgull. Encara que la veritat es converteixi en una religió d’imprevisibles i a vegades greus conseqüències. Clar que acaba pesant més el fet que un amic no menteixi ni fingeixi i, sobretot, que parli amb sinceritat, amb la llibertat que requereix la veritable amistat. Això és el que Ben Jelloun anomena exigència amistosa: dir el que es pensa, òbviament sense fer mal. 

Hi ha moments, però, en què es fiquen pel mig l’enveja, la rivalitat, la rancúnia, la mesquinesa, els gelos, l’interès... l’egoisme i l’egocentrisme. No tenen res a veure amb l’amistat i basta amb què tan sols un d’aquests sentiments aflori perquè comenci a esfumar-se i acabi desapareixent. No debades, a diferència de les de l’amor –del desig, de la sexualitat– que cicatritzen, les ferides de l’amistat difícilment tenen consol. Són eternes, definitives.

D’altra banda, el temps és el millor conductor de l’amistat. També és el seu testimoni i la seva consciència. L’una es desplaça amb l’altre. Els seus cercles evolucionen i aquesta transformació s’opera sovint sense traïció ni drama. Els camins se separen i tornen a creuar-se. De fet, a cada etapa de la vida li corresponen unes amistats diferents. L’amor mateix, a més de generositat i lucidesa, requereix un temps. No assoleix la maduresa i la serenitat si no es recolza en l’amistat.

Acabo amb una pregunta retòrica: Hi ha alguna cosa que valgui més la pena que una reunió d’amics de debó al voltant d’una bona taula? Sens dubte, aquesta conjuntura és la mel de la vida.