21 de nov. 2011

VIATGE A PORTO (I)

Foto: R. Berrocal
Doncs, sí! Hi ha una cosa que val més la pena que una reunió amb amics al voltant d’una bona taula: un viatge llampec amb amics i tres àpats amb sobretaula inclosa. Parlo amb recent coneixement de causa ja que vaig experimentar aquesta situació fa tan sols una setmana. Gràcies a uns antics estalvis col·lectius l’origen dels quals no ve al cas explicar aquí, em vaig veure volant cap a Porto amb totes les despeses pagades i un seguici de tretze amics enjogassats. No ens lligava un altre objectiu que el de caminar d’ací d’allà sense un pla determinat. I, vés per on, vaig descobrir que aquesta és la millor manera de fer turisme. Xino-xano, vam acabar visitant de dalt a baix la decadent ciutat portuguesa sense deixar-nos aclaparar per les presses.
Vam allotjar-nos en el Grande Hotel do Porto i de seguida vaig adonar-me que tot sortiria a cor què vols. El complaent recepcionista em va assignar la millor habitació de l’hotel: la suite Manoel de Oliveira. L’estança, on si ens ho haguéssim proposat podríem haver-nos encabit còmodament tots catorze, estava decorada amb excel·lents fotografies del centenari director de cinema en diferents etapes de la seva dilatada trajectòria professional i la il·luminaven dues làmpades que no eren sinó enormes focus de plató. Però a mi em va meravellar més encara la sala adjacent al hall, tota folrada amb fustes nobles i atapeïda de sofàs Chester. Si hagués plogut, jo no m’hauria mogut d’allà els dos dies.
Però, contràriament a les previsions meteorològiques, vam tenir un temps espatarrant. Així que no era qüestió de desaprofitar l’ocasió i vam llançar-nos al carrer en direcció al riu Douro. La passejada ens va obrir la gana i, de cop i volta, estàvem tots asseguts al voltant d’una taula en què no faltava el bacallahu, les patacas i l’excel·lent vinho verde que es bevia com l’aigua. Amics i menjar! Què més es pot demanar?
Per demanar que no quedi. Vam encaminar-nos cap a una bodega propera i, per reblar el clau, concloguérem l’àpat amb un vi de Porto de deu anys. «¡Ah, la vida, cuántos sinsabores!». 

2 comentaris:

  1. Que sabiduría ! Ni yo lo habría dicho mejor. Valga decir que la suite no fue asignadano directamente, sino a través de cierto sorteo, calificable ciertamente como "azaroso". Beso hermanito.

    ResponElimina
  2. Una escapada bàlsam a mitja setmana és el millor per desconnectar. Et sents més viatger que simple turista.
    Quin serà el proper destí?

    ResponElimina