AMIC DE LA NIT, EL JAZZ I ELS CIGARS

Fotomuntatge: Laura Gas

Tinc el cim d’El caçador d’instants a tocar i, si bé governo les meves darreres passes amb l’eufòria d’haver escalat la muntanya més alta de la meva vida, també m’envaeix la tristor dels moments de joia que he deixat enrere i que s’han perdut irremissiblement, com aquelles molles de pa del conte del Cigronet. No hi ha dubte que els desitjos de la ment humana són encara més inescrutables que els camins del Senyor. És curiós, però el que més em vindria de gust ara mateix seria lliscar per un trampolí gegant i, a la manera dels esquiadors de la tele que demà passat donaran la benvinguda al nou any abans que ho faci La marxa Radetzky de l’Òpera de Viena, volar cap al buit per tornar a començar. Serà cosa de la síndrome d’Estocolm o de la famosa depressió postpart de què parlen alguns escriptors pusil·ànimes en acabar les seves obres?

Avui, no sé si per la buidor que sento, també a mi em ve de gust mirar-me una mica el melic i fer-vos cinc cèntims del procés creatiu en la meva aventura d’escriure un post diari durant el 2011. Sobretot després que, ara fa un any, a una setmana vista del començament del projecte, faltés ben poc perquè la ingenuïtat del neòfit m’impulsés a batejar el bloc amb el nom d’Escrit en mitja hora. Ja! Poc podia imaginar-me que la mitjana diària d’elaboració d’aquests articles seria de tres hores i que n’hauria de robar-li tantes a la son que acabaria esdevenint un altre dels assidus nighthawks de la barra del dinner del famós quadre de l’Edward Hopper. Un falcó noctàmbul que ha compartit aquest tenebrós regne amb els dignes i indignes treballadors del torn de nit del servei de neteja de Barcelona (un dia, en una mostra de realisme brut sense parangó, vaig veure com des d’un petit cotxe elèctric de BCNeta estacionat a la cantonada del carrer de davant de casa sortien disparades dues llaunes buides de cervesa), així com amb la caterva de perdularis ebris i sorollosos, autòctons i forasters, que pul·lula sense treva per la ciutat.

Jo m’havia imaginat una escriptura més plàcida, constantment bressolada per les nimfes de la inspiració, però ni molt menys ha estat així. He hagut d’aparcar la meva vida per donar vida al bloc i, un cop més, reconèixer la sàvia lucidesa de la dita popular de «qui vulgui peix que el vagi a pescar». El dia a dia m’ha fet desistir de la visió romàntica d’alguns escriptors, com per exemple la Isabel Allende, per a qui el seu procés creatiu és l’interval de temps que va des del moment en què encén un ciri fins al que mor consumit. Jo no he tingut més remei que baixar a l’arena d’una mena de circ romà per tal d’enfrontar-me a tot un seguit d’entrebancs imprevistos i dimonis particulars (el cansament físic i mental, la conciliació del bloc amb la vida familiar i laboral, l’angoixa d’una permanent inseguretat, la por al paper (a la pantalla) en blanc –ara sé que és certa– i al desinterès dels lectors,...).

Sortosament, a mig camí han aparegut dos aliats d’excepció: la música de jazz i els cigars. El primer m’ha permès de mantenir-me despert en els instants de defallença (que bé que sona un saxo, una trompeta, una guitarra o un piano a les tres de la matinada, amb tots els sentits exacerbats, al límit de les forces). El segon, fer un parèntesi per pensar. Coincideixo amb la Florence Delay, autora d’Els meus cendrers, en què quan s’està perseguint una forma o una imatge una bona pipada fa miracles. A banda que hi ha un no sé què de metafòric en la relació de l’home amb el tabac. I és que, en certa manera, som com un cigar que s’encén i, després, ¡puf... s’ha acabat! Però, ai las!, tenim la capacitat de ressuscitar... perquè sempre hi ha un altre cigar per encendre, un altre projecte per començar!