26 de des. 2011

ELS AIXAFAGUITARRES DEL NADAL

Foto: Imatges Google
Que als Estats Units ciutadans partidaris i contraris al Nadal tinguin ganes de buscar brega és la prova fefaent que la crisi no ha aconseguit minar l’optimisme de la població amb la mateixa ferocitat amb què ho ha fet a la vella Europa. Aquí hi ha hagut unanimitat respecte a combatre l’ensopiment dels darrers temps amb qualsevol motiu de celebració i alegria. A l’altra banda de l’Atlàntic, en canvi, han sovintejat els casos de boicot d’aquestes festes. A Texas, per exemple, hi ha una disputa instigada per la Freedom from Religion Foundation, que aboga per la separació entre l’Església i l’Estat, per tal que sigui retirat un pessebre o, a falta d’això, perquè s’enlairi també una pancarta atea al costat d’aquell anunciant l’arribada del solstici d’hivern. A Carolina del Sud s’ha donat un cas similar. Un hospital estatal ha prohibit que hi hagi escenes nadalenques a les seves instal·lacions. Per no parlar de les veus que clamen per la conveniència de desitjar “bones festes” en comptes d’un “bon Nadal”. Per acabar-ho d’adobar, el congrés dels Estats Units s’ha sumat a la polèmica i ha fet pública una resolució no vinculant en què expressa “la sensació de la Cambra de Representants que els símbols i les tradicions del Nadal haurien de ser protegits per a l’ús de qui vulgui celebrar el Nadal”.
Sembla que l’oposició a aquesta festivitat ja ve de lluny. El més gran enginy de la literatura nord-americana i amb seguretat el seu cínic per excel·lència, l’escriptor Ambrose Bierce, va vilipendiar el Nadal fins als seus últims dies a la frontera mexicana. Va definir-lo en el Diccionari del Diable, un glossari satíric, com “una jornada consagrada a la golafreria, l’ebrietat, la sensibleria, els regals, l’estupidesa pública i la conducta desordenada a la llar”. Abandonà fins i tot l’esperança de trobar-se amb algun brillant geni o, fins i tot, un idiota inspirat, que, en comptes d’expressar els seus millors desitjos, fos capaç de mantenir la boca tancada. Per això odiava la blanesa de l’Ebenezer Scrooge, el personatge de Dickens, que en tan sols una nit va passar del mític “bah! faules!” al “Déu beneeixi tothom”.
Tot plegat, pura exageració. Jo em quedo amb la definició que el Nadal és la tendresa del passat, el valor del present i l’esperança del futur. Possibilita, en definitiva, que recordem les il·usions de la nostra infantesa i les alegries de la nostra joventut i transporta al viatger a la seva xemeneia i a la dolçor de la llar. Ho va dir en Charles Dickens i, què voleu que us digui, a mi em convenç completament. I si no, decidiu-vos a passar un Nadal fora de casa i ho comprovareu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada