NOSTÀLGIA DE MÀQUINA D'ESCRIURE

Foto: Imatges Google

Ja fa uns mesos que, com qui no vol la cosa, la meva mare em tempteja a l’espera que acabi claudicant i li doni la conformitat per desfer-se de l’antediluviana màquina d’escriure de la meva adolescència, una imponent Olympia Internacional que va entrar a casa directament de l’oficina de no sé quin parent en substitució de la malmesa Olivetti Lettera 35 dels meus primers treballs escolars. Tinc claríssim que, igual que he fet fins ara, en el futur immediat continuaré fent-me el longuis i donant-li llargues; he pres la decisió per endavant perquè, francament, no contemplo la possibilitat de desempallegar-me’n, sobretot ara que els meus fills, encuriosits, hi juguen i l’hi han agafat un cert afecte. I és que, ben mirat, aquest enginy exerceix un magnetisme que el fa irresistible. Quantes vegades alguns dels seus dispositius no hauran estimulat la meva imaginació infantil. Costa oblidar el plaer que experimentava movent la palanca de carro lliure per a canviar de línies pensant que en realitat estava accionant la dels intermitents del Seat 127 del meu pare. O com em convertia en client d’un hotel imaginari teclejant fins a fer sonar el timbre que avisa quan s’arriba a la vora del marge. També vaig esdevenir botiguer manipulant, com si es tractés d’una precisa balança, els tabuladors metàl·lics. I què dir del moment en què, aixecant l’armadura i meravellant-me amb l’amfiteatre d’esquelètics braços de les tecles, passava a ser un mecànic avesat amb granota blava i greixosa. Sé que per arribar a estimular la fantasia com acabo d’explicar era necessari estar-se moltes hores davant de la màquina i conèixer-la a la perfecció. I, per això, res millor que les classes de mecanografia, segurament l’activitat extraescolar més freqüent de la meva generació. Havíem d’aprendre a teclejar com energúmens pulsant amb els deu dits a partir de la distribució qwerty. En aquest sentit, un dels aspectes més xocants de l’arribada de la informàtica ha estat la renúncia absoluta a aquesta exigència, com si la màgia dels ordinadors ja se n’ocupés per nosaltres.

Ara que he llegit l’esperançadora notícia que en algunes oficines encara s’utilitzen les màquines d’escriure per a omplir talons, factures, documents preimpresos i de comptabilitat, o adreces en sobres, m’ha vingut al cap la defensa aferrissada que en Josep Maria Espinàs sempre ha fet de la seva vella i imprescindible Olivetti. És una qüestió de sorolls. Sembla que sentir el tac-tac, tac, tac-tac, tac, el tranquil·litza i l’anima. «És com si, quan pico la te, i la o, les lletres em parlessin. El meu teclat de palanques té vida. Pica sobre la cinta que va passant lentament». Però que ningú no s’enganyi. L’escriptor és conscient que els temps canvien i, per aquest motiu, en el capítol d’agraïments del seu darrer llibre, El meu ofici, diu això: «A l’Olivetti Studio 46 i als fabricants de cintes, que per cert cada dia duren menys. És un discreta manera de dir-me que les coses s’acaben». A les barricades!!!