ELOGI DEL PROFESSOR DE CATALÀ

Foto: Imatges Google

Des de fa uns quants mesos, per la feina, he tornat a agafar el metro amb la mateixa regularitat que quan tenia vint anys. Després del titubeig dels primers dies, ara m’hi moc com la formiga que es coneix tots els racons del formiguer. A més, he recuperat l’hàbit de fixar-me en els gestos i la fesomia de la gent, una activitat d’allò més reconfortant. L’altre dia, precisament, em cridà l’atenció el grup de membres de la seguretat interna que, proveïts de les seves armilles reflectants ataronjades, va coincidir en el meu vagó. Em va desplaure el seu comportament lax; tres xerraven de les seves coses com si estiguessin davant d’una cervesa i no en l’exercici de les seves funcions, mentre que el quart s’havia aïllat per endinsar-se en un joc del seu telèfon mòbil. L’únic que semblava mantenir la compostura era el pastor alemany que feia la ronda amb ells i que, amb el reglamentari boç al musell, mirava de fit a fit. Immediatament, em va venir al cap el farmacèutic defenestrat del meu barri i els dos gintònics amb què cada dia s’homenatjava abans d’engegar el seu torn de tarda. El descontentament de la clientela es va fer evident així que els veïns d’edat més avançada van començar a detectar que, amb molta més freqüència de la desitjada, la recepta que sol·licitaven no coincidia amb el medicament que els era dispensat. Quan hi anaven a queixar-se, el farmacèutic mirava de disculpar-se amb excuses incongruents i uns embarbussaments de paraules molt sospitosos que accentuaren la desconfiança fins al punt que al seu establiment no hi va acabar entrant ningú.   

Penso que en les estadístiques per mesurar la salut d’una societat també s’hauria d’incloure l’estudi de les ocupacions laborals de cara al públic, un indicatiu immillorable a l’hora d’avaluar l’educació, els coneixements i, en definitiva, el grau de competència dels ciutadans. En aquest sentit, a mi l’únic gremi que mai no m’ha decebut és el dels professors de català. Sembla com si la idiosincràsia de la seva feina els situés tan a la vora d’aquells oficis artesanals ja extingits que, tement sent els últims d’una estirp, s’haguessin d’apressar a transmetre amb la major eficàcia possible tot el que saben a fi de mantenir la flama encesa. D’aquí el seu ardor encomanadís.