LA LLEIXA EXCLOENT

Foto: Imatges Google

Cada dia que passa em confirma més l’encert d’en Pere Calders quan deia que Catalunya és com una lleixa on si vols col·locar un llibre d’una determinada matèria et veuràs forçosament obligat a treure’n el que, versant sobre la mateixa matèria, ja n’hi havia abans. No només neguem el contrari, sinó que, habitualment, no hi ha lloc ni per l’anàleg. ¿Com s’explica, si no, que un any després de la seva mort l’escriptor per antonomàsia d’aquest país continuï sent en Baltasar Porcel? O, ptijor encara, que un decenni més tard, no s’hagi trobat successor per a l’humorista Joan Capri? De fet, si parem atenció en els temps actuals, comprovarem que aquesta tan nostrada garreperia de confiar a ulls clucs en un únic representant per tal de cobrir una vasta parcel·la impregna tots els àmbits de la societat. Es per això que comptem amb un únic historiador –barbat i sionista–, un únic sociòleg, un únic ambientòleg, un únic cantautor –únic, retirat i tot–, un únic heraldista, un únic artista plàstic, un únic paleontòleg –amb salacot inclòs–, un únic arxiver, un únic enigmista de jocs de paraules,... I, clar, aquesta circumstància genera situacions de desvaliment, de buit, com la que s’ha produït ara arran de la mort de l’estimat Joan Solà. O és que hi ha un altre lingüista en aquest país?
Tenim tirada a excloure, a caure en una malfiança permanent i castradora. Forma part de la nostra mísera idiosincràsia. Ens fa nosa el de fora i el de dins. Som uns pèssims amfitrions, un calc dels vells dels pobles que quan albiren la presència del foraster comencen a rondinar inquiets en rotllana: «Què hi fa aquest, aquí?». Ens lliurem a l'absurda obstinació del quixotesc japonès isolat al mig de la jungla que continua lluitant contra aspes de molí vint anys després de la guerra. A vegades penso que ens complau l’autolesió. Aquesta actitud, i no un imaginari enemic extern, és el que veritablement empetiteix un país.