 |
| Foto: Imatges Google |
... O a les nostres llars, Ikea. Costa d’entendre la fal·lera que ens ha agafat a tots per decorar la nostra intimitat amb el mobiliari que ens proposa la multinacional sueca. D’acord que aquest poti-poti de gèneres, formes i colors, més enllà del bon gust, és a l’abast de les possibilitats econòmiques de la immensa majoria, però jo també evidencio símptomes de l’epidèmia en els domicilis d’aquells que tenen una butxaca prou sanejada com per aïllar-se’n. Segur que mentre aquest fenomen s’escola per totes les capes socials, hi ha més d’una calaixera modernista heretada dels avis florint-se en magatzems de l’extraradi barcelonès. A mi els intel·ligents tentacles de les companyies transnacionals m’aboquen al desassossec perquè posen de manifest més que qualsevol altra estranya invasió la provisionalitat que s’ha instal·lat en les nostres vides, a més de donar la raó al vell ideari cristià que el nostre pas per aquest món és un pur trànsit.
El dèficit estètic que comporta el progrés ha arribat també a les persones. Només de pensar en aquella horrorosa moda de les muscleres en els vestits que, en forma de sobtada borradura, s’imposà als anys vuitanta, ens agafen ganes de tornar a treure el flagell. De la mateixa manera, va ser, és i continuarà sent mortificadora l’apoteosi del xandall, sempre fluctuant. En aquest sentit, un dels espectacles més aterridors a què es pot assistir al llarg d’aquests encapotats dies hivernals, l’ofereix l’emancipat personal femení carregat d’anys d’algunes empreses quan surt a fumar al carrer, arraulit de fred dins dels seus anoracs apelfats i mostrant indecorosament al món la clenxa destenyida. Dubto que un malson amb la presència inclosa del Freddy Krueger resulti, ni de bon tros, tan pertorbador.
(Continuarà... )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada