Tinc por cerval i aversió irracional envers tota mena de rates i ratolins. I molt em temo que no hi ha cura. Defugiré imputar-les a una pulsió genètica, però el que no pot negar-se és com n'estem d’exposats, en el tendre univers de la nostra infantesa, a les fílies i fòbies d’aquells que tenen capacitat per influenciar-nos. De fet, no vaig haver ni de sortir de casa per assimilar-ne la de la mare, a qui j’acusse. El seu cas era i segueix sent patològic –igual que ara el meu–. Encara recordo com amb els seus xiscles exacerbats, mirant el documental del Félix Rodríguez de la Fuente «El hombre y la tierra» les nits dels divendres, la meva mare aconseguia accentuar fins a l’extrem el drama del rossegador de torn tenallat per les urpes del rapinyaire. Per no parlar de les seves efusives mostres d’esverament quan, des de la galeria de casa, advertia la presència d’una rata al carrer. Era impossible no ser víctima del seu influx, escapar al pòsit de repulsió i temor que s’havia anat apoderant del meu inconscient. Tant era així que, poc a poc, vaig deixar de participar amb els amics de la Guineueta en les caceres improvisades que tenien lloc després que el rossegador irrompés atzarosament mentre jugàvem a lladres i serenos o al taquigol. I al col·le, no hi va haver manera de llegir «Tiempo de silencio», de Luis Martín-Santos, perquè a la portada cuejaven dues rates de laboratori.
Més endavant, quan vaig viatjar a Austràlia arrossegat per la passió aventurera de la meva nòvia, em va costar molts dies recuperar-me de la impressió de la primera nit, a Perth, on, havent sopat i en anar a fer un vol al port, vaig ensopegar, aterrit, amb la plaga de rates que tenia presa aquella moderna ciutat. Igualment, a la mili, a Ceuta, recordo com l’enorme rata morta que ningú no gosava treure de la vorera va convertir en una missió poc menys que impossible la meva comesa quotidiana d’anar a l’estanc a comprar-li al capità el seu paquet de Lark. De les meves vicissituds a Madagascar, millor no parlar-ne. Ni del meu neguit el cap de setmana que els meus fills porten a casa el hàmster del col·le.
I ara em trobo amb aquest vídeo d’un tal Jeff Forde que, per descomptat, no he tingut el valor de veure i que penjo –amb l’avís explícit que pot ferir sensibilitats– per si un d’aquests dies em dóna per sublimar la meva obsessió. Nova York està infestada de rates. De rates colossals. Ens ho han dit més d’un cop el matrimoni Muñoz Molina Lindo i el Ray Loriga en els seus escrits. A mi, per si de cas, no m’hi veuran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada