I EL MEU CACAOLAT, QUÈ, SUPERMAN?

Foto: Imatges Google

Copiaré la tècnica d’en David Bisbal quan el mes passat escrivia això al Twitter: «Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas; ojalá que pronto se acabe la revuelta». Ara em toca a mi: «Mai no estaran tan òrfenes les taules del bar del lloro si no hi ha Cacaolat. Tant de bo no s’arribi a les restriccions!».

Sense cap mena de dubte, la notícia més descoratjadora de la setmana ha estat la de l’enfonsament del grup d’empreses Nueva Rumasa, propietat de l’inefable José María Ruiz-Mateos i de la seva troupe de fills clònics. Vint-i-vuit anys després de l’expropiació del holding Rumasa pel govern d’en Felipe González i gairebé quinze més tard des que el Superman gadità tornà a refer-se’n amb una nova croada empresarial en nom de la fe pels diners –que, si no m’erro, en tot moment ha estat deficitària–, el segon projecte de l’abella ha fet figa.

Desconec si en Ruiz-Mateos va començar a practicar-se l’harakiri en el mateix moment en què tornà a ballar-la i decidí invertir el capital que encara conservava a la caixa B –aquella on va estar desviant l’exorbitant calerada que hauria d’haver pagat a la hisenda de l’Estat durant la dècada dels setanta– en la compra d’empreses amb la soga al coll. El cas és que, durant un bon grapat d’anys, el shogun Aznar i l’imperi de l’Opus Dei naixent li han estat sostenint la mà amb què agafava l’arma perquè no acabés d’obrir-se en canal. Però, com que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en el mateix roc, amb la sobtada irrupció d’un segon govern socialista –ni que el Bambi Zapatero en sigui el president– es veia venir que el final de l’agonia era qüestió de temps. No han servit de res les immorals argúcies d’última hora en forma de pagarès amb una remuneració de fins al 10% anual per als inversors suïcides, ni les ampliacions de capital ni els patètics anuncis a les teles i a la premsa de la família de robinsons vestits d’Emidio Tucci. Els daus ja estaven tirats.

A les consegüents pèrdues de llocs de treball que se’n derivaran d’aquesta fallida, s’hi hauran d’afegir els perjudicis ocasionats als consumidors a causa de la desaparició d’algunes marques emblemàtiques que actualment són a les mans d’en Ruiz-Mateos, com Clesa, Garvey, Dhul o Cacaolat.

Ahir per si de cas, en la celebració de l’aniversari d’una companya de feina, vam solidaritzar-nos amb la marca de batuts nascuda al carrer Pujades i, per desig unànime, aquest nèctar deífic acompanyà la rebosteria de l’esmorzar. Mentrestant, algú exclamà ensumant-se el pitjor: «Només espero que no ens n'haguem de lamentar com ja va passar al seu dia amb la Mirinda!».