JUGANT AMB LES PARAULES (I)

Foto: R. Berrocal

A qui no li agrada jugar amb les paraules? L’altre dia, mentre caminàvem cap a casa després de sortir del col·le, la meva filla m’explicava –ufanosa per haver-ne tret l’entrellat– el següent acudit: «Què els diu una poma que acaba de caure del pomer a les altres pomes davant les seves rialles impertinents? Calleu, immadures!!!». Des que a una curta edat, gràcies al nostre entorn més proper, descobrim el plaer de jugar amb les paraules, que ens hi aboquem amb autèntic deliri. Alguns caiem al bertrol de quatre potes, com l’Obèlix a la marmita de la poció màgica, mentre que d’altres, tot i no ser-ne gaire conscients, es presten al joc a la mínima insinuació. Ningú no vol quedar-se enrere. Tothom frisa per mostrar als altres les ocurrències que cuina a la seva imaginació o, si més no, en sorgir l’oportunitat, allò que tenia amagat en un racó del seu talent. L’obsessió per jugar amb les paraules pot arribar a convertir-se en una activitat febril, en un acte de fe, en una manera de viure... Per a qui li agafi aquest vici, només hi haurà una realitat possible: la que determini el joc. Tant és així que el bon jugador, mentre juga, es trasmudarà en un infant etern, entregat en cos i ànima a la seva afecció ludòpata, despullat de les reserves que sol tenir quan la seva dèria li concedeix una esquerda per enfrontar-se a la vida. 

En el decurs d’aquest any, amb l’imprescindible suport del meu tractat de capçalera en l’art de l’enginy verbal, Verbàlia, d’en Màrius Serra –autor que si bé encara no crec que hagi fet prou mèrits per passar a la història de la literatura, sí que en canvi els ha assolit amb escreix en la de la ludolingüística–, miraré d’ordenar les meves fílies verbívores amb un inventari el més complet possible. Pretenc fer un compendi del compendi d’en Serra, per tal de retre homenatge als qui van dedicar la vida a perdre-la per una troballa enginyosa que colmés els seus anhels. No sé si ho ha dit en Serra o ja ho van dir altres abans, però jo també vull fer-me meva la definició que un joc de paraules és un xoc fortuït de mots amb pèrdua momentània dels sentits. Una topada verbal que genera impulsos tan irracionals com els que entre els humans provoca l’enamorament. El llenguatge dóna molt de joc i tots hi juguem una hora o altra encara que desconeguem les tècniques emprades. No arribaré a afirmar, com en Borges, que una de les màximes aspiracions que hi ha a la vida és la d’ajuntar paraules que mai abans no havien estat l’una al costat de l’altra, però sí que ho sospito.