LA DIFÍCIL ECLOSIÓ DE LA NEGRA CATALANA

Foto: Imatges Google

Dins de la sisena trobada de novel·la negra que aquesta setmana se celebra a Barcelona, ahir vaig assistir a una taula rodona que analitzava el panorama català un cop finalitzat el primer decenni del segle XXI. Durant la mitja hora inicial, i a jutjar per la idiosincràsia dels ponents, vaig tenir la sensació de reviure un d’aquells contes de l’Empar Moliner en què l’autora prepara l’escenari a fi d’executar la seva particularíssima Matança de Texas. Presidien la taula els cent trenta quilos de l’escriptor mallorquí Sebastià Bennassar, el qual va deixar anar la primera guitza així que va agafar el micròfon: «Agraeixo a l’organització que ens hagi concedit aquest horari de les quatre, més propi per fer la digestió que no pas per parlar de res» («sobretot quan, com en el teu cas, la digestió té tota la pinta d'haver de ser llarga!» em va donar per pensar). I de seguida va presentar els seus companys de taula. El primer a intervenir va ser el barceloní Jaume Benavente, un escriptor de llarga trajectòria que acaba de publicar la seva primera novel·la negra, «El quadern de Nicolaas Kleen», i que va exhaurir el seu temps flagel·lant-se perquè l’acció del llibre transcorre a Amsterdam i no a Catalunya. El segon, Daniel Hernández, un d’aquells francesos de la Catalunya Nord que, com la majoria dels seus conterranis, no parla ni gota de català, va justificar la seva presència a l’acte adduint que «Creus de sang al Grand Hôtel», la novel·la originàriament escrita per ell en francès, havia estat considerada un polar català. A continuació, els arribà el torn de paraula a l’Àlex Martín i al Jordi Pijoan-López, els antòlegs dels reculls de contes «Crims.Cat» i «Un riu de crims», respectivament, que, a part de tractar de vendre’ls amb humor –«Els editors haurien d’haver posat una faixa que digués: ‘Els llibres que l’Stieg Larsson llegia quan aprenia català’», coincidiren en el seu generós diagnòstic que en aquests darrers deu anys hi ha hagut una bona collita dins de les gairebé dues-centes novel·les d’intriga comptabilitzades. Per acabar, el moderador de l’acte va presentar a l’escriptora Teresa Solana, a qui va definir com La gran dama del gènere negre en català («lògic! –vaig dir-me–, tenint en compte que és l’única que hi ha»), la qual parlà de «Negres tempestes», l’inici d’una saga amb la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester.

Després, la cosa ja es va anar animant i la singularitat d’animal en perill d’extinció d’aquells escriptors fins i tot em va resultar entranyable. Reconec que el rampell de geni de l’Àlex Martín em va guanyar per a la causa: «És una pena que l’esperit Guardiola no transcendeixi al camp literari i, més concretament, al de la novel·la negra en català», digué.