MUSEU MILITAR DE MONTJUÏC I MEMÒRIA HISTÒRICA

Foto: Imatges Google

De petit era un entusiasta de les col·leccions de cromos. Les feia totes. Els meus pares mostraven el mateix apassionament que jo i sovint hi contribuïen acompayant-me els diumenges al matí al mercat de Sant Antoni. Tinc un record inesborrable de la primera que vaig completar, una d’animals que sortia amb el detergent Bonux. Després, els arribà el torn a les de la Lliga espanyola de futbol i a les de sèries televisives de dibuixos patrocinades pels iogurts Danone. Ara bé, les meves preferides, en bona part gràcies a l'espectacularitat dels seus cromos adhesius, eren les de caire bèl·lic que treia la factoria ialiana Panini. L´hi dec la meva minsa cultura militar i que ara sigui capaç de distingir una catapulta d’una ballesta, un soldat de la infanteria prusiana d’un granader francès, o un avió Stuka d’un Messerschmitt. D’això vingué també que, mentre no se’m formà la consciència política, assistís amb deler a unes quantes d’aquelles desfilades militars que el dia de la Hispanitat transcorrien per la Diagonal. Confesso que fins i tot avui en dia, quan veig per la tele les imatges propagandístiques del règim de Corea del Nord, no puc estar-me d’admirar, embadocat, la precisa coreografia en les maniobres del seu exèrcit.

He fet aquest salt al passat després de rebre un correu d’una amiga, la Victoria, en què m’insta a parlar de la desaparició del museu militar de Montjuïc. El seu marit és un apassionat estudiós de la Guerra Civil, fins a l’extrem de reviure in situ, convenientment disfressat per a l’ocasió al costat d’altres amics de la colla, diferents escenes de la contesa militar espanyola. Recordo que, a mitjan 2009, l’Ajuntament de Barcelona, amb la competència transferida pel govern espanyol, va prendre la controvertida decisió de tancar definitivament el museu militar del castell de Montjuïc a fi de construir-hi –atenció!!!– la seu del Centre Internacional per la Pau. A mi la notícia em va sorprendre d’allò més, sobretot perquè aleshores hi havia oberts dos fronts polèmics relacionats: el dels papers de Salamanca i el de les exhumacions dels morts del franquisme. I crec que la postura de les nostres autoritats respecte a això era tan clara com bel·ligerant (mai millor dit!). D’aquesta incomprensible contradicció, per tant, la meva sorpresa. Entenc que un museu militar és un testimoni de la història i no una exaltació a l’ardor guerrer. En conseqüència, convindria que qualsevol ciutat en tingués el seu. No trobo un lloc millor per reflexionar fins a on pot arribar l’avolesa de l’ésser humà, a part de considerar-lo un imprescindible llegat sobre la memòria històrica per a les futures generacions.