LA VAMPIRA DEL CARRER PONENT

Foto: Imatges Google

Visc en l’anomenat petit Eixample del Raval barcelonès. O, si es prefereix, en el triangle d’or de Ciutat Vella. Tot plegat, un baluard inexpugnable (de moment) per a les hordes migratòries que s’han ensenyorit del barri. Això no impedeix que m’agradi creuar a l’altra banda, on vivia anys enrere. Encara hi tinc un sentit de pertinença que em fa estar-hi com un peix a l’aigua. De manera que, un cop ultrapassada la terra de ningú que és la plaça del Macba, sovint travesso la imaginària línia separadora per acompanyar els meus fills a l’escola de música o per anar-hi a comprar. Sobretot, arran de descobrir que, amagada entre tant establiment paquistanès, al carrer Joaquim Costa, hi ha una botiga de fruita i verdura que encara ven productes de la pròpia collita. Justament ara, amb la temporada de la carxofa coincideix també l’inici de la de la fava.

Un dia de fa dues setmanes en què era a dins avituallant-me, va entrar-hi una senyora i així que començà a conversar amb la botiguera, la Isabel, ja em vaig posar a l’aguait, com el Pointer que ensuma la presa. «Què, ja han marxat els de la tele?». «¡Sí, por fin! ¡Qué fijación con mi casa!», va respondre-li la senyora, inconfusiblement andalusa. «Ja et podrien pagar, no?». «Los del otro día aún me regalaron unas camisetas para mis nietos». «Del que no et deslliuraràs és de les fotos. Estic segura que el teu balcó s'ha convertit, de llarg, en el més fotografiat de la ciutat». «Ni que lo digas, hija. Desde lo del dichoso libro de marras, me da hasta cosa salir a tomar el fresco. Y mira qué hacía tiempo que me había olvidado ya de los huevos que lanzaban a mi fachada en los años sesenta y setenta. Ya me dirás tú qué culpa tengo yo de que en otra época viviera en mi casa una asesina de niños». De seguida vaig deduir que parlaven de l’Enriqueta Martí, coneguda amb el sobrenom de La vampira del carrer Ponent, possiblement la major assassina en sèrie de la història del crim a Espanya, amb l'agreujant d'haver-se acarnissat únicament amb els infants per tal d’elaborar amb els seus ossos ungüents miraculosos que, a canvi de molts diners, venia a la classe benestant barcelonina de començaments del segle XX. Ara, la llegenda de l’entresol primera del número vint-i-nou del carrer Ponent (l’actual Joaquim Costa), situat precisament davant de la botiga de fruites i verdures, ha revifat gràcies al llibre La mala dona, de l’escripor i criminòleg dels Mossos d’Esquadra Marc Pastor. I, ves per on, m’ha caigut inesperadament al damunt amb la contundència d’un meteorit.