L'HOME DE LA FOTO

Foto: Imatges Google/AP

L’home de la foto sembla ajeure abatut per una enorme hemorroide. En aquesta ocasió ni tan sols el lífting facial amb què, des de fa set anys, ha perfeccionat la tècnica de farolejar els adversaris, pot dissimular-ne el malestar. Aixeca imperceptiblement la cella dreta, com si per primera vegada en tota una vida s’hagués vist veritablement sorprès. La justícia ha decidit obrir un “procés immediat” contra ell per prostitució de menors i abús de poder. Decidiran la seva sort tres magistrades que tindran l’oportunitat d’aconseguir el que no ha aconseguit mai cap home: l’aclaparament de Il Cavaliere en sentir-ne el pes de la llei al damunt.

Que l’home de la foto no veu del tot clar la situació es reflecteix en la seva mandíbula inferior. Amb una certa prevenció, s'estalvia de mostrar a l’exterior la postissa ferocitat de gos pequinès emparat per un exèrcit de guardaespatlles, com si intuís que la seva immunitat pogués esfondrar-se d’un moment a l’altre. ¿Algú recorda quan, ara fa poc més d’un any, un boig lúcid de nom Massimo Tartaglia el va agredir en llançar-li a la cara una estatueta de la catedral de Milà? Estic convençut que si l’hagués tingut a mà, al descobert, no hauria gosat ni a marcar-lo amb els ullals ensangonats.

Però l’home de la foto està condemnat a sortir-se’n. Ha de fer-ne feliç un dels detractors més combatius, l’Andrea Camilleri, el pare del comissari Montalbano, el qual diu: «Un imbècil ha escrit a Il Giornale que el seu somni és veure’l pejat com en Mussolini. És tot el contrari. El que més temo és que mori o que acabin amb ell els jutges. El que jo vull és que perduri, i que els italians beguin d’aquest calze fins que vomitin. Només així deixaran de repetir-se en el futur situacions com l’actual. Si no, tindrem un màrtir per sempre. Espero, sobretot, que ressusciti la moralitat, perquè ara per ara únicament governa la moral del Vespino, aquesta motocicleta que, passant impunement per sobre de qualsevol prohibició, creua en vermell sense que ningú digui res o puja a la vorera davant la indiferència de tothom. Els italians miren el Vespino i pensen: ‘Déu meu, què maco seria esdevenir un Vespino i passar-me pel folro qualsevol regla!’. I això que no parlo ni de gigolós ni de velines. Parlo simplement de la vida quotidiana».