LA LLEGENDA D'UNS ULLS VIOLETES

Foto: Imatges Google

Quan era petit em passava la vida al carrer, com la majoria de nens del barri. Recordo que fins i tot l’entrepà del berenar me’l llançaven des de la galeria de casa. Ara bé, el ritual de veure la pel·lícula dels dissabtes a la tarda era ineludible. No ens la podíem perdre si no volíem deixar de dir la nostra quan ens retrobéssim més tard amb els amics. De manera que a la televisió dels dos canals, a «Primera sesión» al principi, i a «Sesión de tarde» una mica més endavant, vaig engolir-hi una part considerable del cinema bèl·lic propagandístic, d’aventures i de westerns que s’havia filmat als Estats Units entre la dècada dels 40 i la dels 60. Només de tant en tant els programadors d’aquella època ens feien la punyeta amb algun musical. La meva mare s’encarregava de contextualitzar les pel·lícules pronunciant amb un mal anglès els noms dels directors i, sobretot, els dels actors. Era un plaer seure al voltant de la gran taula del menjador de casa i recuperar-ne els xiclets que, setmana rere setmana, hi enganxava a sota mentre contemplava les peripècies de les estrelles del firmament cinematogràfic d’aquells temps. Els meus dos actors preferits eren el Gary Cooper i el Gregory Peck, seguits de ben a prop per l’Errol Flynn, el Cary Grant, el Burt Lancaster, el Richard Widmark, el John Wayne, el Kirk Douglas, el Charlton Heston, el James Stewart i l’Alan Ladd –i segur que algun altre més que ara no recordo–. En canvi, les actrius em feien nosa perquè quan hi intervenien aturaven l’acció, igual que les cançons dels musicals.

La Liz Taylor mai no va ser santa de la meva devoció. Tenia unes faccions tan nobles que les ones de l’enigma i de l’atracció que podia arribar a contenir el mar dels seus ulls de seguida es perdien per l’embornal de la pantalla. O almenys, ara que han passat tants anys, això és el crec que devia intuir jo aleshores. Ho dic perquè no crec que m’erri si afirmo que sempre la vaig veure en blanc i negre. Fins i tot quan, entre els 80 i els 90, es va posar de moda acolorir les pel·licules, no tinc el record d’haver-ne vist cap de la Liz Taylor en color. Per això, davant la impossibilitat de resoldre el misteri, al meu inconscient romandrà per sempre la llegenda dels seus ulls violetes. Encara que comencin a sortir teories que tot era conseqüència dels reflexos que provocava en els seus ulls la doble filera de pestanyes amb què, a diferència de la majoria de mortals, l’actriu anglesa va néixer.