L'ORIGINAL I LA CÒPIA

Foto: Imatges Google

Segueixo tenint un cert complex d’inferioritat, tot i que ja no és tan exagerat com quan era petit. O, millor dit, encara tinc el mateix complex d’inferioritat que abans, però ara he trobat enginyosos subterfugis per mirar de dissimular-lo. Recordo que, d’adolescent, el combatia d’una manera dràstica, fent gala d’un aspecte exterior que no només despertés l’admiració dels altres sinó que els impedís de burxar sobretot en la cuirassa de la intimitat i que acabessin desarborant-me. Per això comptava amb un aliat infal·lible: la roba de marca.

Ara que sóc pare començo a entendre fins a on pot arribar l’amor d’una mare per deixar-se ensarronar i, amb una voluntat tan insensata com indestructible, agafar el metro en direcció al centre de Barcelona per tal de satisfer les vel·leitats del seu fill comprant-li l’ultim cardigan Lacoste del mercat, el tabard Privata, els pantalons Closed o el polo Sir Ralph Lauren (jo ja els duia molt abans que es posessin de moda entre les noves generacions del PP). Tenia la certesa que l’exclusivisme d’aquella roba causaria sensació entre els amics del barri o el companys del col·legi i em permetria gaudir d’un prestigi inassolible amb els meus insuficients mèrits o encants personals.

Aquell sacrifici matern, si bé no va resoldre el meu problema (tot i deixar-lo en un estat larval, continuava present), sí que em va fer agafar consciència –potser equivocadament– del sacrilegi que representaven les falses imitacions procedents del Marroc o de la Xina que, més endavant, invairien el mercat de la moda. Reconec que em ferien en el més recòndit de la sensibilitat amb el mateix efecte que un ferro roent. Admeto també que no m’hauria comprat el Volkswagen Escarabat (del que ja he parlat en aquest bloc) si en comptes de venir d’Alemanya hagués vingut de Mèxic i que, precisament per aquest motiu, sempre he tingut frisança de comprar un disc en un top manta o de descarregar-me una pel·lícula d’internet. Tot plegat, prejudicis infundats. I més en aquests temps en què l’encariment de la vida ens aboca als succedanis.

L’altre dia, sense anar més lluny, em va donar una lliçó un company de feina quan, mostrant-me escèptic amb el remake de Valor de ley dels germans Coen, va formular-me una pregunta enigmàtica: «Digue’m tu en aquesta vida què és original i què és còpia». Ves per on he obtingut ara per casualitat una resposta mínimament satisfactòria en un falsificador de quadres italià, el Daniele Ermes Dondé, el qual acompanya les seves reproduccions amb un certificat d’autèntica falsedat.