SOBRE LA SUPLANTACIÓ

Foto: Imatges Google

La notícia arriba de Jerez de la Frontera i és del tot veraç. Un xinès ha estat detingut per pagar un africà –crec que ghanès– a fi que el suplantés en l’examen per treure el permís de conduir. Sembla que la pràctica de la usurpació de la identitat està molt estesa entre els oriünds de la República Xinesa que viuen fora del seu país. Però el que no s’havia vist mai era una gosadia com la que ha intentat ara aquest súbdit xinès que respon a les inicials R.Z. Fa la pinta d’una ingenuïtat com un temple –o, més ben dit, com una pagoda–, únicament a l’abast de l’estrambòtica mentalitat dels nostres congèneres orientals.  

Al marge de l’anècdota, el fet dóna peu a la reflexió. Perquè, certament, mentre ens pixem de riure veient una palla en els ulls ametllats d’aquest xinès som incapaços de veure la biga en els nostres. O és que hi ha algú que s’hagi deixat de suplantar a si mateix ni que sigui per un sol dia al llarg de la seva existència? Ho dubto. L’home en societat està condemant a valdre’s d’aquest artifici per tal de sobreviure. 

El problema sorgeix quan el frau es tiba massa i s’acaba portant a l’extrem. És el cas de les següents dues històries reals, separades per deu anys de diferència però pràcticament calcades. La primera la narrà meravellosament bé l’escriptor Emmanuel Carrère en una non fiction novel, L’adversari. Un relat real escruixidor sobre un home, en Jean-Claude Romand, que el 1993, després d’una vida de mentides, en saber-se descobert, va acabar assassinant tota la seva família. Justament deu anys més tard, el 18 de gener del 2003, un tal Fernando Adalid escanyava a Tarragona la dona amb qui estava a punt de casar-se, la doctora Glòria Sanz, després que ella esbrinés que no era el professor d’anglès que li havia dit que era sinó un modest taxista. Recordo que l’assassí va fugir a Amsterdam i que quan la policia el va enxampar, malgrat no haver aparegut encara el cos de la seva promesa, es va ensorrar i va confessar immediatament el crim. La nit del 10 de febrer, sota una pluja persistent, baixava jo pel port de L’Ordal i, mentre la ràdio m'informava del fet, vaig veure que, a l’alçada dels boscos que envolten la població de Vallirana, tot un dispositiu policial s’aplegava a la cuneta. En aquell precís instant, el suplantador Adalid els estava mostrant el lloc on havia enterrat el cadàver. En aquell precís instant, les llàgrimes van començar a regalimar-me cara avall.