XARXES SOCIALS (I)

Foto: Imatges Google

Sé que amb el que diré ara entraré en col·lisió amb els meus actes –almenys, amb els dels darrers tres mesos–, però em veig obligat a confessar que la intuïció –potser els prejudicis– em fa ser més refractari que entusiasta amb aquest univers 2.0 que regeixen les xarxes socials. També sé que sóc un desagraït i que no és just que digui això d’una eina que s’ha mostrat com un valuós i infatigable aliat per a la difusió d’aquesta bitàcola; de fet, dient això estic tirant pedres al meu terrat. Tanmateix, davant la sensació d’inanitat que em provoca l’invent, no puc evitar desaprovar-lo. És superior a mi.

Recordo que uns nadals, en començar a posar-se de moda les càmeres fotogràfiques digitals, els amics amb qui acostumo a celebrar el cap d’any em van treure de polleguera amb la mania de mostrar-me a corre-cuita la foto que m’acabaven de fer. Era com tornar a la prehistòria i observar l’Homo erectus en el moment de descobrir el foc; la mateixa capacitat d’admiració però en un estadi evolutiu superior. A còpia de fotografiar i mostrar, arribava un moment en què ja no sabíem si comportar-nos amb normalitat o revestir els nostres actes d’una certa teatralitat per després sortir afavorits a la foto i satisfer així la nostra vanitat. El que estava clar és que, sotmesos a la màgica dictadura de la tecnologia, deixàvem de viure. Ja no érem nosaltres.

I ara, amb l’èxit de les xarxes socials, aquesta sensació de buit que em provocava la nostra relació amb les primeres càmeres digitals, s’ha estès com una imparable taca d’oli fins arribar a convertir-se en un malson permanent. El màxim exponent d’aquesta incomprensible bogeria planetària és el Twitter. Amb la mateixa incapacitat d’alguns turistes per gaudir veritablement del destí que visiten a causa de la preocupació de fer la foto que demostri que hi van ser, els partidaris d’aquesta xarxa social no fan plenament el que diuen que estan fent a causa del mateix afany que tenen per informar corrents del que fan. Crec que m’he explicat bé. És, si se’m permet, una absurditat sense cap ni peus. I, per descomptat, una addicció digna d’estudi.

(Continuarà...)