LA MEVA TORTUGA I ALTRES EXEMPLARS

Foto: Radovan Stoklasa (Reuters)

Vaig fer la mili set o vuit anys abans que se suprimís definitivament. I  arreu d’Espanya tan sols hi havia dues ciutats que comptessin amb unes instal·lacions al servei dels soldats de permís: Ceuta i Melilla. Ho sé de bona font perquè, després de sol·licitar pròrrogues i més pròrrogues, em van acabar destinant a Ceuta. Quan vaig desembarcar-hi per primera vegada, em sorprengué molt que el crit d’ànim dels soldats veterans als reclutes nouvinguts no fos l’habitual «¡os queda más mili que al palo de la bandera!» sinó un desconcertant «¡os queda más mili que a la tortuga del club de tropa!». Al cap de tres mesos, un cop superada l’etapa d’instrucció preceptiva, no només tenia més que assumida aquesta solidària i autòctona expressió castrense sinó que m’havia erigit en l’encarregat d’alimentar la famosa tortuga, un mascle africà de carn i ossos amb un volum superior al d’un gos bulldog i que es caracteritzava per un apetit gairebé bíblic. Es passejava per tot el club com si es tractés d’un mariscal passant revista. Ens aveníem com a bons germans i val a dir que la meva principal missió durant aquell període de servitud a la pàtria consistí a evitar que cap desaprensiu li gravés a la closca una altra inscripció com la que duia: «Aquí estuvo Javito en 1990». Mentre la veia menjar em repetia que, una vegada més, un altre argument literari s’havia fet realitat i que, en aquest cas, era jo el protagonista. No debades em sentia com el narrador de Nuevo plano de la ciudad secreta, una de les primeres novel·les de l’aragonès Ignacio Martínez de Pisón que, de manera premonitòria, havia llegit dos anys abans.

Davant la insistència dels meus fills per tenir una mascota, no fa gaire em vaig veure obligat a comprar-ne una. Era l’única alternativa que tenia al gos, al gat, a qualsevol mena de rata i als ocells i als peixos. Curiosament, el que no m’havia passat mai amb la tortuga del club de tropa em passa ara amb aquesta: em sento observat. No diré que la situació em resulti insostenible però, què voleu que us digui, no les acabo de tenir totes. I és que jo, que sempre he trobat una retirança entre aquest ordre animal dels quelonis i en Bruce Willis –sobretot quan està de perfil–, malfio que, amb la mateixa complicitat xantatgista de l'actor en alguna de les seves interpretacions, no vingui també ella a picar-me l’ullet i m’amenaci tot dient-me: «com et passis de la ratlla em xivo a la parenta!». Això per no parlar de l'angoixa que em suscitaria si, en comptes d'un cap en tingués dos, com la de la fotografia.