JUGANT AMB LES PARAULES (II)

Foto: Imatges Google

Comentava ara fa uns quants dies que l’enginy verbal és interclassista. Com enginyosament explica el Màrius Serra, no depèn de la formació acadèmica, ni del context social ni tampoc dels coneixements atresorats. Els estranys mecanismes mentals que permeten trobar associacions verbals xocants no requereixen grans esforços de memòria ni milloren gaire amb l’estudi. No són necessàriament propietat d’erudits i setciències. L’enginy és un do. I aquí entra també a dir la seva el filòsof José Antonio Marina amb el seu magnífic Elogio y refutación del ingenio. Per al Marina, l’enginy verbal contradiu totes les regles del bon dir –almenys, segons la definició canònica que va establir el filòsof del llenguatge H.P. Grice–, ja que l’atreu el que és superflu, el que és fals, el que és equívoc i el que és impertinent. Hi ha rebel·lia, exuberància i disbauxa en l’enginyós. No debades la ludopatia del verbívor persegueix principalment la submissió de la realitat a les normes canviants dels seus jocs.

El torcebraç entre la solemnitat i la transcendència de l’ús seriós del llenguatge i les vel·leïtats de la ludolingüística sempre ha estat una constant. Així doncs, d’una banda, els partidaris de l’univers ludolingüístic subscriuen la màxima que diu que «allà on la gent del poble estima els jocs de paraules i en crea, la nació existeix a un nivell molt alt de cultura». D’una altra, i per contra, els detractors dels jocs de paraules sostenen que l’enginy vacu, dificultós i pesat dels primers serveix estrictament per suplir la manca d’elegància i de correcció en les seves obres. Desaproven que l’aridesa substitueixi la bellesa, i, per tant, consideren que a autors de literatura potencial, com el Raymond Queneau, el George Perec o l’Italo Calvino, se’ls hauria de proscriure.
O gairebé, ja que, pel que sembla, i tal com explica el Màrius Serra, el seu discurs sobre el procés d’escriptura descansa en la dificultat, en un laberint –una constricció– que dóna validesa al text. Però, si el que separa la gravetat dels uns de l’extravagància dels altres és l’ús de les regles dels uns enfront de la constricció dels altres, ¿per què aleshores un lipograma (constricció que obliga a escriure sense usar una lletra determinada) és titllat de joc banal pels mateixos que fan apologia del sonet (regla que obliga a escriure catorze versos amb les rimes disposades segons un ordre determinat)? La frontera que separa les constriccions de les regles és del tot arbitrària. ¿Com és que el cànon de la sobrietat inventaria hexàmetres i alexandrins als seus llibres dignes de veneració i, en canvi, col·loca palíndroms i anagrames als seus àlbums de monstres? El joc provoca rebuig entre els incapaços de defugir una seriositat estèril per submergir-s’hi.