CRÒNICA D'ERINYÀ (I)

Foto: R. Berrocal

El passat dimecres, a la llibreria La Central del costat de casa, acabava de decidir-me pel recull de contes El koala asesino, de l’australià Kenneth Cook, per regalar-li a una amiga que feia anys, quan va sonar el mòbil. Era l’Elisenda, una altra bona amiga i mare de la Laia i de la Mar, companyes d’escola dels meus fills. Ens convidava a abandonar la rutina de la ciutat durant uns dies per endinsar-nos en la màgia del Pallars Jussà. Davant la perspectiva d’una Setmana Santa a Barcelona tan grisa com el temps, de cop i volta s’obrí una clariana que, un parell d’hores més tard, em va permetre de pair millor la derrota copera blaugrana i l’endemà féu possible, fins i tot, que, exhaust, encarés amb decisió l’últim dia feiner abans del curt període vacacional.

El divendres a primera hora del matí, empolainat amb el meu vestuari muntanyenc de l’any de la picor i després de carregar el cotxe amb roba d’abric, vaig cedir cavallerosament el volant a la meva dona a fi de relaxar-me durant les tres hores de rigor que ens separaven de la il·lusionant destinació. Gràcies als anys de viatjant d’enciclopèdies tenia ben apamada la carretera fins a Artesa de Segre, per la qual cosa estava tranquil respecte a la meva eficàcia com a copilot en cas de sorgir qualsevol eventualitat. L’exuberància de la primavera, que havia arribat ja a tot arreu, no trigà a captivar-me. D’igual manera, el final del trajecte, en el tram més desconegut entre les comarques de l’Urgell, La Noguera i el Pallars Jussà, a pesar de la incessant pluja, em resultà molt agradós. Els meus fills protestaren menys que altres vegades i, en arribar a La Pobla de Segur, territori de la Queca, l’ovella del Puyol del Crackòvia, es mostraren entusiasmats. Però el millor de tot és que teníem a tocar Erinyà, la pedania pertanyent al municipi de la Conca de Dalt on havien nascut els avantpassats paterns del Willy, el marit de l’Elisenda, i on es concretarien en una presència física real els meus anhels de carretera.

La vila, closa en temps remots i menys feréstega que els sots d’en Raimon Casellas i del que jo havia dibuixat en algun racó de la imaginació, respongué amb escreix a les expectatives. D’entrada, preservava la seva essència gràcies a una ordenació rural urbanística coherent. Cosa insòlita! Però, sobretot, mantenia viva l’herència humana amb dos provectes vilatjans asseguts sobre un pedrís. Precisament, així que vaig sortir del cotxe, un d’ells s’aixecà per donar-me la benvinguda. De seguida em vaig sentir com el filòleg Joan Coromines quan anava a la cacera de mots per als seus diccionaris o, si més no, com el Miquel Camiller, el detectiu del Pau Vidal a Aigua Bruta, la primera novel·la d’intriga etimològica en català.

(Continuarà...)