 |
| Foto: Imatges Google |
Que el quart poder tergiversa la realitat al seu lliure arbitri és un fet innegable. Que quan Catalunya esdevé l’objecte de tractament informatiu la sensibilitat a banda i banda de l’Ebre està a flor de pell, ho és encara més. Aleshores, per què vull complicar-me la vida escrivint aquest post si ni tan sols sé si en treuré l’aigua clara? Probablement, per constatar que el món en societat –almenys a aquesta banda del Mediterrani– no se sosté per enlloc, que no deixa de ser un pur artifici creat de manera barroera, amb fum, per al profit d’una minoria. Agafaré com a exemple la gimcana que quatre combaians han vingut organitzant durant gairebé dos anys arreu de la geografia catalana a fi que un altre esbart de coreligionaris digui la seva, o sigui, doni el seu suport a la independència de Catalunya.
Recordo que per poder endegar a Arenys de Munt la primera part d’aquest joc trampós, amb les cartes marcades d’antuvi, els combaians van argüir que no es tractava sinó d’un exercici simbòlic no vinculant. Per tant, què havíem de témer, d’una banda, els catalans, i, d’una altra, els espanyols? «Per què no hi jugueu? Serà divertit», ens van proposar. Ja! L’endemà de la consulta la facció del quart poder afí a la causa ens brindava titulars com «Catalunya, a favor de la independència», «Majoria aclaparadora!». Aquella enfervorida publicitació en alguns mitjans de comunicació catalans va fer que molts ens preguntéssim: «Però, no havíem quedat que es tractava d’un joc infantil, sense malícia?» Doncs, no. La cosa anava de debò. Em vaig sentir igual d’estafat que quan, vivint al carrer Valldonzella, un jove i simpàtic empresari va passar casa per casa pel meu edifici recollint signatures per obrir una xarcuteria amb degustació als baixos. La proposta ens va entusiasmar tant als veïns que l’adhesió va ser unànime. Quan el jove va apujar la persiana del seu establiment ens vam dur la desagradable sorpresa que l’esperada xarcuteria, per art de màgia, s’havia convertit en un bar de copes amb llicència per tancar a les tres de la matinada. Ens havien aixecat la camisa.
Recordo que per poder endegar a Arenys de Munt la primera part d’aquest joc trampós, amb les cartes marcades d’antuvi, els combaians van argüir que no es tractava sinó d’un exercici simbòlic no vinculant. Per tant, què havíem de témer, d’una banda, els catalans, i, d’una altra, els espanyols? «Per què no hi jugueu? Serà divertit», ens van proposar. Ja! L’endemà de la consulta la facció del quart poder afí a la causa ens brindava titulars com «Catalunya, a favor de la independència», «Majoria aclaparadora!». Aquella enfervorida publicitació en alguns mitjans de comunicació catalans va fer que molts ens preguntéssim: «Però, no havíem quedat que es tractava d’un joc infantil, sense malícia?» Doncs, no. La cosa anava de debò. Em vaig sentir igual d’estafat que quan, vivint al carrer Valldonzella, un jove i simpàtic empresari va passar casa per casa pel meu edifici recollint signatures per obrir una xarcuteria amb degustació als baixos. La proposta ens va entusiasmar tant als veïns que l’adhesió va ser unànime. Quan el jove va apujar la persiana del seu establiment ens vam dur la desagradable sorpresa que l’esperada xarcuteria, per art de màgia, s’havia convertit en un bar de copes amb llicència per tancar a les tres de la matinada. Ens havien aixecat la camisa.
(Continuarà... )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada