PORTERIES DELS SEIXANTA I SETANTA

Foto: Imatges Google

La meva fascinació per les porteries dels edificis ve de quan vaig començar a vendre enciclopèdies, l’any 1995. Aleshores jo encara era un assessor cultural –com de manera eufemística solia definir-nos el director comercial als venedors inexperts perquè creiéssim que estàvem destinats a alguna cosa més que no fos la pura i simple venda– i no el viatjant d’infal·lible olfacte en què m’hauria de convertir uns mesos després. En aquells temps immemorials algú de la meva editorial, Catalana d’Edicions, va idear una estratègia de màrqueting consistent a trucar per telèfon a partir de la guia telefònica i, amb la promesa de regalar una llàmina que reproduïa el tapís de Sant Jordi del brodador del segle XIV Antoni Sadurní a canvi d’obrir-nos la porta de casa per atendre l’explicació d’una col·lecció de llibres de temàtica catalana, visitàvem la bona gent que havia tingut la cortesia d’acceptar la proposta. A mi em va tocar la part alta de Barcelona i, lògicament, estava encantat. Com a mínim, en el moment de concretar la venda l’excusa de la manca de poder adquisitiu no existiria. Per contra, em veuria obligat a sortejar el porter, un os dur de rosegar amb el qual hauria de ser molt caüt.

A l’hora de la veritat, però, no n’hi va haver per a tant; el Cerber era inofensiu i, per norma general, fins i tot es mostrava receptiu quan m’esplaiava en la contemplació del seu feu. Així, a còpia d’anar entrant i sortint dels edificis igual que si estigués a cal sogre, és com vaig anar agafant afició per les porteries d’aquells verals. Val a dir que totes tenien una característica comuna: havien estat construïdes entre els anys seixanta i setanta, al mig de l’apogeu del moviment arquitectònic modern, i constituïen un autèntic aparador del poder econòmic dels veïns que residien a l’edifici. M’entusiasmaven un munt de detalls, des de la disposició dels maons com a ornamentació en una paret fins al luxe de la moqueta folrant terres, envans i sostres, per no esmentar les escales flotants, les bústies i les làmpades exclusives o les jardineres amb un embolcall pop de rajoles de diversos colors. Recordo que en una porteria de la Via Augusta vaig arribar a enamoriscar-me de dues butaques d’orelles que contrastaven amb la resta del mobiliari i, sense dubtar-ho, vaig dirigir-me al porter perquè em donés les senyes del president de l’escala. Les hauria comprades a ulls clucs. Però vaig tenir la mala sort que en aquells dies l’escala patia un buit de poder i cap veí no va voler tenir-me en consideració. Almenys no vaig marxar amb les mans buides i en una tarda vaig vendre quatre col·leccions.