ELS FILS DE LA INFORMACIÓ

Foto: Imatges Google

Parlaré dels fils de la informació sense embuts ni secrets. I ho dic en tota la literalitat del terme fil. Sí, està decidit. En parlaré. Encara que, un cop instal·lats, la seva pròpia naturalesa els condemni a transportar-ne un munt, d’embuts i secrets. I és que han transcorregut ja cent seixanta anys des que la Companyia de Telègrafs Anglofrancesa estengués la primera línia de telègraf submarina a través del canal de la Mànega, és a dir, desenrotllés en el medi líquid quilòmetres i quilòmetres d’un senzill cable de coure recobert de làtex. D’aleshores ençà la història de les telecomunicacions s’ha convertit, sens dubte, en la de la colonització del mar per centenars de cables que uneixen diferents parts del globus terraqüi. En tot aquest temps, s’ha passat del cable telegràfic de coure al coaxial, i se n’ha arribat directament a la fibra òptica.

La necessitat de creixement de capacitat de banda ampla en tot el món converteix el cable submarí en un negoci extraordinàriament rendible per als fabricants que s’encarreguen d’estendre-ho i per als consorcis que el gestionen. La primera crisi de la bombolla d’internet ja ha estat superada i, actualment, el negoci no només ha tornat als nivells de l’any 2000 sinó que s’espera que l’enorme demanda el continuï fent créixer. L’últim d’aquests grans cables a entrar en funcionament ha estat el sistema Eassy, un projecte de 247 milions de dòlars cofinançat pel Banc Mundial per mitjà del qual s’han desplegat, en una gran extensió del litoral africà, 10.000 quilòmetres d’un supercable capaç de transmetre fins a 1,4 terabytes per segon. En qualsevol cas, a mi el que de debò em té fascinat és l’essència de tot el procés. Així que, permeteu-me lectors, que us segueixi donant la tabarra una mica més per explicar-vos-el. Tot comença en la fibra òptica, el cor del cable. Dues-centes cinquanta micres del millor conductor d’informació conegut per l’home que s’ha de revestir convenientment per tal de suportar les inclemències de l’oceà i garantir-ne la permanència durant anys. Acolorir les fibres és fonamental per organitzar-ne la fabricació. A continuació, s’han de cobrir amb una mena de parafina i protegir-les amb estretes llàmines de coure. És en aquesta part quan el cable comença a adquirir un veritable aspecte de cable. Falta encara la carcassa. El cable es recobreix aleshores amb desenes de fils d’acer galvanitzat, abans del revestiment plastificat definitiu que li atorgarà la seva consistència final. Ara ja només és qüestió de carregar-lo a les bodegues del vaixell que ha de transportar-lo fins a alta mar. Val a dir, però, que el seu desplegament exigeix una sèrie de condicions molt particulars. No tot el cable és igual. Els trams que realitzen les connexions amb terra són considerablement més gruixuts que els d’alta mar, a fi de protegir-los de la intervenció que té l’home amb la pesca o amb altres contratemps. Tot plegat una sorprenent ironia de com les comunicacions del planeta s’aguanten per un fil.