CAN CULLERETES

Foto: Imatges Google

Gràcies a la periodista especialitzada en gastronomia del diari, a l’Emilio, el meu veí de dalt, que treballa a La Vanguardia, se li va presentar l’altre dia l’oportunitat d’anar a sopar a El Bulli i no la va desaprofitar. Mentre m’explicava amb tots els pèls i senyals el seu pelegrinatge a l’emblemàtic restaurant de la Cala Montjoi i la posterior parada i fonda a Roses per pair les exquisideses culinàries i eliminar els vapors etílics ingerits durant l’àpat, vaig pensar que de tot el que m’estava contant no hi havia res que em vingués de nou. Malgrat que ni he tingut ocasió ni butxaca per acudir mai a aquest temple mundial del sibaritisme gastronòmic, n’he gaudit de nom un bon grapat de vegades, gairebé tantes com he sentit la llegenda de l’endeutament de la jove parella que, en la celebració del seu aniversari, hi va demanar dues ampolles de vi de sis mil euros convençuda que el seu preu era en realitat de sis-cents. Igual que amb El Bulli em passa amb els quatre o cinc grans restaurants catalans actuals, com per exemple El Celler de Can Roca, el qual ha succeït enguany l’exigent cuina molecular del Ferran Adrià i ha estat escollit el millor restaurant espanyol en els premis Sant Pellegrino que atorga la revista francesa Restaurant Magazine. Tot i que no hi he estat mai, tinc visualitzada la seva bodega de somni com si en comptes del Josep Roca en fos jo el sommelier.

Davant dels pesos pesants de la restauració en el nostre país, n’hi ha d’altres de més lleugers que també mereixen un reconeixement. Sobretot, quan no donen gat per llebre. És el cas de Can Culleretes, situat al carrer Quintana, en ple Barri Gòtic barceloní, que precisament aquest 2011 compleix 225 anys d’existència. Fundat al 1786, segons el Llibre dels Rècords Guinness és el restaurant més antic de Catalunya i a Espanya només li passa pel davant el Botín del carrer Cuchilleros de Madrid. Sembla que va començar com a xocolateria, i potser d’aquí li ve el nom. El fundador va ser un tal J. Pujol. La casa, un cop convertida en restaurant, va passar per moltes mans, fins que fa cinquanta-tres anys va anar a parar a la família Agut, que és la que encara el porta. Can Culleretes no aspira a conduir el comensal a cap mena d’exercici intel·lectual, però dono fe que els canelons, els rostits i la mel i mató són inigualables.