CRÒNICA D'ERINYÀ (I II)

Foto: R. Berrocal

(Ve de fa dos dies)

Els nostres amfitrions no trigaren a sortir a rebre’ns. La seva casa, per a la qual no trobo un adjectiu més adient que el de bufona, reunia les condicions idònies per passar un parell o tres de dies sense enyorar la ciutat. A més, disposava d’una lleixa ben farcida de llibres i mapes de la zona que, de ben segur, em farien fruir de les estones mortes. L’Elisenda posà la guinda a l’encontre amb una magnífica paella que ens permeté d’agafar forces per al passeig de la tarda al voltant del poble. Val a dir que si bé l’antiga dita d’«Erinyà, cireres i pa» distava molt de ser certa, ja que no queda ni un cirerer dempeus i el molí està en ruïnes, el poble té d’altres al·licients que hi fan escaient una visita. Clar que, a males, encara perdura la cobla del Peirot, compilada a El parlar del Pallars pel Pep Coll, l’autor per antonomasia de la contrada (amb permís de la Maria Barbal):

Cireraires d’Erinyà,

amb cireres vau fer vi.

Pensant fer una gran aulesa,

no el vau puguer fer bullir.

Pel negoci no feu vi,

la digo, digo, digo.

Pel negoci no feu vi,

lo Peirot ja us ho va dir.

El cas és que, a bocafoscant –com diuen allà–, vam aixoplugar-nos a la caseta de fades del Willy i de l’Elisenda i, entre coques de recapte i truites casolanes, planejàrem l’endemà, dia de Sant Jordi. Vaig sentir una íntima emoció quan el Willy proposà una excursió al congost de Collegats. Recordo que a la Guineueta, on va transcórrer la meva infantesa, n’era una destinació gairebé mítica, el primer tempteig en el món de l’escalada dels joves del barri en qui tant ens emmirallàvem els petits. Aleshores, quan se sentia a parlar de Collegats, també sonaven, aferrats com a tenalles, el barranc de l’infern i la curva dels alemanys. Per tant, veure’m ara tan a prop de tots aquells fabulosos escenaris suposava per a mi la redempció d’una assignatura durant un munt d’anys pendent. 

Al matí següent, l’aigualada va fer ingrata la tasca d’obrir els porticons  de fusta del menjador, buidats al mig en una forma de cor idèntica a les de les cases dels contes d’en Perrault que il·lustrà el Gustave Doré. El dia es va enredar de seguida; sobre les teules de l’era de davant de la finestra va començar a caure un xim-xim impertorbable. Ara bé, després d’esmorzar girella, una mena de botifarra feta amb pa, arròs, vísceres de xai i espècies, que constitueix el menjar típic de la comarca, vam quedar ben convençuts que el temps seria incapaç de fer variar gens ni mica els nostres plans. Al contrari. El dramatisme que conferia la boira al paisatge convertí l’Argenteria, la roca emblemàtica de Collegats on diuen que el Gaudí es va inspirar per fer La Pedrera i que mossèn Cinto Verdaguer immortalitzà al Canigó, en un sinistre cau de feristeles fantàstiques, com la garsineu, una barreja de garsa i guineu que, segons l’auca vuitcentista de l’Otto von Reiherfuchs, es distingia per la seva astúcia i prudència.

Clar que per a mi aquesta crònica hauria quedat coixa sense l’aparició d’un animal de debò, tal com Déu mana. I, curiosament, la llum aparegué quan el Willy m’informà que el vell que no s’havia mogut del pedrís quan vaig arribar a Erinyà amb la família va perdre la parla el 1968, just després d’ensopegar amb un ós. No sé si es tractava o no d’una altra llegenda, però, què voleu que us digui... reconec que en la lluita de contraris entre ficció i realitat sóc més a prop del viatge pel Pirineu lleidatà del Cela que no pas del de l’Espinàs.