CULTURA ÍNTIMA

Foto: Imatges Google

Aquest matí, a la feina, fresc com una rosa després d’haver dormit set hores seguides, m’he adonat que els meus dos altres companys editors, la Mónica i el Carles, feien un alto durant uns minuts per parlar entre si –a vegades, sortir una mica de l’ensopiment en què un acaba caient després d’una bona estona cara a cara amb la pantalla de l’ordinador és absolutament recomanable si es pretén conservar la salut mental–. En un despatx on, excepte a la sala de reunions, no hi ha un bri d’intimitat, tots escoltàvem la seva conversa. Val a dir que la Mónica i el Carles tampoc no feien res per amagar-se de les oïdes indiscretes.

– L’altre dia vaig ficar la pota fins al fons –confessava la Mónica–. En comptes de dir La casa de las dagas voladoras, vaig dir El ejército de las casas voladoras.

– Que tothom sap que es troben a Conca –es va apressar a afegir l’Àlex, el company més enginyós de l’oficina, qui també havia estat escoltant tota la conversa–.

El Carles, la Mónica i jo vam esclafir a riure –no així la Judit, la becària– per l’estirabot. Acte seguit, vaig posar-me a analitzar la raó per la qual havia rigut i vaig arribar a la conclusió que, més enllà de ser una conseqüència directa de la intel·ligent ocurrència de l’Àlex, responia sobretot a l’íntim orgull d’haver posseït els coneixements culturals necessaris per entendre la broma. D’entrada, havia estat capaç de deduir la pel·lícula del director xinès Zhang Yimou a la qual feia referència la Mónica, i, a continuació, havia entès el joc de canviar las casas voladoras per las casas colgantes amb què ens va delectar l’Àlex.

De seguida es va produir una regressió al passat i em vaig veure conduint per una carretera secundària, ben lluny de casa, mentre escoltava el programa de ràdio del Jordi Llavina Fum d’estampa (formava part de la graella de Catalunya Cultura, anava de llibres i s’emetia de dilluns a divendres entre les vuit i les deu del vespre. D’ençà que la cadena va desaparèixer per donar pas al bunyol de l’iCat FM, deixà de radiar-se). Recordo que un col·laborador d'aquell inoblidable programa, de tant en tant, feia una imitació del crític Harold Bloom borratxo –sembla que quan va venir a Barcelona, l'autor de El cànon occidental s’havia guanyat a pols la fama de ser una esponja amb el conyac–. Al Llavina i a mi ens queien les llàgrimes de l’atac de riure. Però, igual que avui, jo tenia molt clar que aquell instant de goig no es devia tant a la magnífica paròdia radiofònica com a la satisfacció de saber-me part d'una culta minoria de gent capaç d'entendre-la.