 |
| Foto: Imatges Google |
Com que no tinc cap dubte que ens estem jugant la viabilitat d’un gran avenç tecnològic per a les properes generacions –i, amb una mica de sort i si ens ho prenem seriosament, fins i tot per a nosaltres–, confio a ulls clucs en què la llarga història que explicaré a continuació no és cap sopar de duro. És més, si després de la quantitat de documentació que he aconseguit aplegar en els darrers dies en resultés falsa, juro que escullo una muntanya ben apartada de qualsevol vestigi d’humanitat i em faig anacoreta. Per tant, permeteu-me que, per primera vegada i sense que serveixi de precedent, em pugi al carro dels qui defensen la teoria de la conspiració i veuen en alguns dels problemes que assetgen el món la mà sibil·lina d’una minoria de poderosos.
El 1996 van produir-se en sèrie els primers cotxes elèctrics, els EV1 (Electric Vehicle 1). Van ser fabricats als Estats Units per la General Motors, i van començar a circular pels carrers de Califòrnia. Eren autos ràpids: passaven de 0 a 100 km/h en menys de nou segons i es caracteritzaven per ser molt silenciosos. No produïen cap tipus de polució (ni tan sols tenien tub d’escapament) i es podien recarregar fàcilment amb energia elèctrica al garatge de casa. El 1997, Nissan va presentar el model elèctric Hypermini al saló de Tòquio. El municipi de la ciutat de Pasadena, també a Califòrnia, va adoptar aquest cotxe com a vehicle professional per als seu empleats. Eren molt apreciats per la seva facilitat de maniobra i estacionament, i encara més per la seva eficàcia per moure’s dins de la ciutat. Aquell mateix any, Toyota va començar a produir en sèrie el primer 4X4 elèctric, el RAV4-EV (EV=Vehicle elèctric), un producte d’alt refinament tecnològic, el cost de càrrega del qual era de 0,09 dòlars per quilowatt-hora, i tot complet, de 2,70.
Deu anys més tard, aquests vehicles del futur havien desaparegut. Tots ells eren de lloguer, ja que aquest havia estat el requisit que van exigir les empreses fabricants per posar-los en circulació. Però, curiosament, quan va arribar el moment i els contractes van expirar, no van voler renovar-los i, malgrat l’oposició dels usuaris, la major part de la flota va ser destruïda. I no dic tota perquè alguns ciutadans estatunidencs van començar a organitzar-se i van crear una associació, Don’t Crush, per intentar salvar els RAV4-EV. Durant tres mesos, van estar pressionant Toyota perquè la companyia japonesa els permetés de comprar-los. Ho van aconseguir, però, per aquells misteris insondables de la vida, al cap de no res Toyota va retirar aquests cotxes de la seva línia de producció i la bateria NiMH EV-95 es deixà de fer. Una obscura fusió comercial entre Chevron i Texaco va comprar les patents de la bateria per trenta milions de dòlars i va desmantellar la fàbrica.
(Continuarà... )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada