EL MEU VEÍ ANTROPÒLEG

Foto: Marta Pérez

Carrer Valldonzella. Mitjanit d’un dissabte del 1997. Acabo d’arribar del cine i, a l’altura del meu pis, veig llum al de l’edifici del davant. Emparat en la foscor, m’acosto a la finestra per observar sense ser observat. Sé que hi viu un noi més o menys de la meva edat, amb un lleu sobrepès, tal com he pogut comprovar alguna tarda del recent estiu passat en què, casualment, hem coincidit sense samarreta en el moment de sortir al balcó a prendre la fresca. Paro atenció en les quatre màscares africanes que sobresurten de les parets blanques i que constitueixen l’única decoració d’un menjador minimalista. A jutjar per l’hostilitat de les seves expressions, sembla que m’hagin descobert i, just ara que reparo també en el seu propietari, tinc la sensació que condemnen l’espionatge amb una mirada furibunda. Però, així que contemplo els maldestres moviments del meu veí per mantenir l’equilibri i no caure mentre es treu els pantalons, m’oblido de seguida de les màscares. Ara no puc evitar riure, encuriosit, amb el seu xou, igual que la noia negra com el sutge que, en calces i sostenidors de blonda blanca, l’acompanya amb una copa de cava a la mà. Malauradament, l’espectacle acaba abans del que em pensava, tan bon punt la parella decideix desaparèixer per la porta d’una de les habitacions.

No gaire temps més endavant, la meva mare em porta la revista Qué leer del mes. M’hi endinso amb entusiasme. De sobte,... no pot ser! És ell! El de la foto és... el meu veí del davant!!! No hi ha dubte. Es diu Gustau Nerín i, tal com imaginava, té la mateixa edat que jo. És antropòleg i, ai las!, acaba de publicar Guinea Equatorial, història en blanc i negre. «A més, com a investigador de camp, s’ha de reconèixer que malda per no deixar cap racó per explorar», afegeixo.

D’aleshores ençà, i a pesar que fins i tot des d'abans que acabés el segle ja no l’he tornat a veure, m’ha agradat d’anar seguint la seva creixent trajectòria, amb títols tan suggeridors com L’antropòleg a l’olla o Un guàrdia civil a la selva. Precisament ara, acaba de publicar Blanc bo busca negre pobre, una crítica demolidora a la solidaritat de les ONG a l’Àfrica, el continent sobre el qual basa tots els seus estudis. Per acabar avui, un parell de píndoles de l’autor: «Són cinquanta anys de cooperació amb els estats africans. Es van variant models, moltes vegades en funció de les modes d’occident, i no de les necessitats dels africans. En el fons, tots parteixen de la mateixa base: nosaltres sabem el que necessiten. I l’únic que els cal als africans és aprendre quatre cosetes i, sense variar els elements estructurals, arribarà el desenvolupament. És mentida. Hi ha gent que es beneficia de la pobresa i no hi pot haver una millora substancial del continent africà si no hi ha una pèrdua de privilegis d’aquests que se’n beneficien». «Els governs europeus treuen rèdits econòmics de la cooperació, ja que bona part són crèdits que faciliten la penetració de les empreses europees a determinats països africans. A part del bon rendiment que dóna en termes d’imatge. La cooperació oficial està funcionant sobre la base d’uns interessos».