ELS 'HIPSTERS' DEL RAVAL

Foto: Imatges Google

Jo és que em pixo! Segons explicava el passat diumenge La Vanguardia, ara resulta que al meu barri, el Raval, li han trobat paral·lelismes amb el de Manhattan. Pel que sembla, les universitats estatunidenques i les revistes de mig món estudien amb tot luxe de detalls una tribu urbana que ja ha passat a la posteritat: la dels hipsters. Es tracta d’un fenomen cultural que acull les tendències més modernes en aquest àmbit i que s’ha consolidat sense l’ajuda de la televisió i al marge d’una estratègia concebuda per endavant.

El principal tret definitori del hipster –o gafapastas, segons el terme castellà que s’ha encunyat per apropar-nos l’individu adscrit a aquest moviment (em sap molt greu no n’haver trobat cap de convincent en català, almenys sense contravenir la normativa d’en Pompeu)– és el seu aspecte, en el qual sobresurten les imprescindibles ulleres de pasta model Ray Ban Wayfarer, la barba o el bigoti si es tracta d’un home o els llavis pintats de vermell si és una dona, la camisa de quadres, la samarreta amb eslògan cridaner, els texans ajustats, roba interior visible, tatuatges a la vista o amagats, bambes i un gadget que pengi del coll, com la Gameboy o el iPod. Per descomptat, el seu mitjà de transport habitual no és un altre que el monopatí –perdó, l'skate!– o, si de cas hi manca, la bicicleta. Però tot aquest abillament quedaria buit de contingut sense l’actitud. El hipster no forma part de la massa, sinó que s’hi avança. De fet, no estaria gaire lluny del setciències de tota la vida. Els seus filòsofs de capçalera són l’eslovè Slavoj Zizek i el francès Gilles Lipovetsky, apòstols de la no acció i de l’individualisme. Quant als seus gustos literaris, mentre que el hipster nordamericà adora el Dave Eggers, l’europeu és incondicional del Michel Houllebecq. En definitiva, i a ulls dels experts, es tracta d’una generació desacomplexadament frívola, d’una subcultura que ha nascut a l’empara del neoliberalisme i que, sota una capa de rebel·lió, amaga uns valors d’allò més reaccionaris. O sigui, pura carn d’executiu el dia de demà.

Jo no sé si és que ha vingut a parar aquí tota la púrria de Manhattan, però vull aprofitar la conjuntura per suggerir a les universitats americanes i a les revistes de mig món que, a fi de garantir-ne el rigor, afegeixin també als seus estudis els qualificatius de maleducats, prepotents, cridaners, narcisistes i insolidaris que caracteritzen aquest grup de joves amb la síndrome de Peter Pan que, dia rere dia, fa més ingrata la vida als veïns del meu barri.